dilluns, 16 d’abril de 2018

El llarg viatge continua

El maig de 1942 August Pi i Sunyer escrivia des de l'exili de Caracas: "enyorem, ara i sempre, el mite de Roses. No s'hi pot fer res amb els impulsos afectius i emocionals... Qui pogués ser-hi! (...)".

El nostre petit trosset de món ha esdevingut durant generacions un referent per a moltíssima gent. Un lloc on ser feliç i per sentir-se càlidament confortat en ser a casa. Ho ha estat, evidentment, per tota la gent que ha nascut i crescut veient aquestes muntanyes regades pel mar, per tots aquells que sentim la imatge de la badia com una part més del nostre àlbum de records d'infantesa. També per tots aquells que hi han arribat procedents de llocs escampats arreu del món, buscant una nova vida. I ho ha estat també per tots aquells que han escollit passar temporades de vacances o desconnexió en un indret paradisíac incomparable com el nostre. La família Pi-Sunyer em sembla una bona síntesi de totes aquestes persones, i les paraules que August ens va deixar escrites des del seu exili, una magnífica manera d'expressar els sentiments que en totes elles desperta aquest poblet de la Costa Brava.

Roses, d'alguna manera, és patrimoni de moltíssima gent que se la sent seva, si més no emocionalment, i això la fa gran, molt gran. Per aquest motiu, tenir l'oportunitat de col·laborar, encara que sigui modestament, al seu progrés i al benestar de la seva gent, suposa un orgull i un honor difícil de poder posar negre sobre blanc.

Ara fa just quatre anys, l'assemblea local d'Esquerra Republicana em va donar aquesta oportunitat en escollir-me per encapçalar la seva candidatura municipal i, des d'aleshores, m'he esforçat per intentar aprofitar-la al màxim.

La primera tasca va ser la d'intentar entrar a l'Ajuntament amb el màxim de força possible, cosa que passava per entregar-se a construir un projecte sòlid i eficient i, al mateix temps, comunicar-lo amb una campanya engrescadora. Aquest objectiu va ser solventat amb un resultat satisfactori, i ens permetia passar a la següent pantalla, la que més temps ens ha ocupat: saber ser útils des de dins les institucions, amb la dificultat afegida de ser-ho des de l'oposició.

En aquests anys, el primer que cal destacar és que el Grup Municipal ha funcionat excepcionalment bé. S'ha construït un equip cohesionat, treballador, compromès i que ha sabut evolucionar i créixer amb el pas dels mesos. Cada regidor s'ha encarregat d'una sèrie d'àrees concretes, i amb aquest repartiment hem pogut fer una tasca de fiscalització i presentació d'alternatives en el conjunt de l'activitat municipal. Una feina que ha estat recolzada, de forma determinant, per una executiva local que en tot moment ha donat suport al Grup Municipal, nodrint-lo de projectes, facilitant la logística i mantenint un contacte més directe amb el carrer.

Fent un repàs telegràfic, la nostra línia de treball s'ha centrat, en primer lloc, a defensar la necessitat de posar les persones en el centre de la política municipal. Les dades canten per si soles, i els problemes socials que pateix molta gent han de ser una prioritat del conjunt d'iniciatives que s'impulsi des de l'Ajuntament. Paral·lelament, hem treballat per a l'impuls econòmic local, afavorint la dinamització del teixit comercial, l'aposta pel 2.0 i fomentant l'aprofitament de recursos com el patrimoni històric, l'entorn natural i l'oferta esportiva per atreure noves formes de turisme. També ha ocupat gran part del nostre temps la promoció de la qualitat ambiental i la sostenibilitat urbana. Tot plegat, sense oblidar mai el compromís en generar les eines necessàries perquè els ciutadans puguin empoderar-se i incidir el màxim possible en el conjunt de polítiques públiques.

No puc acabar aquest resum sense fer referència als importants moments polítics que hem viscut com a part del nostre país al llarg d'aquests anys, des del 9N del 2014 fins a les eleccions del 21 de desembre del 2017, passant per l'injust empresonament dels líders polítics catalans. Malgrat els insistents intents d'alguns, Roses ha estat sempre al costat de les institucions del país en tot aquest temps. En aquest sentit, hem estat sempre, i seguirem estant en el futur, al costat de tots aquells que es conjurin a restar sempre amb la democràcia i la llibertat.

La valoració de l'experiència és, en conclusió, molt positiva. Hem iniciat un camí motivador i amb horitzons a molt més llarg termini, i el tracem amb un gran equip humà que permet mantenir grans aspiracions. Tenim encara un llarg recorregut davant nostre, i tinc ganes i plena voluntat de seguir col·laborant a tirar-ho endavant i afrontar les noves etapes.

Aquest dissabte, l'assemblea local escollirà la persona que encapçalarà la candidatura a les eleccions de l'any que ve, i demanaré la confiança per poder seguir desenvolupant aquesta responsabilitat. Vull poder seguir treballant quatre anys més pel "mite de Roses" del que parlava Pi i Sunyer. Per aquesta vila estimada per tants i que molts volem més pròspera. Espero seguir-ho fent durant els propers quatre anys, i espero fer-ho des de les noves etapes que ens esperen en el camí. El repte és gran, però la voluntat és immensa. El llarg viatge continua, i no es pot aturar. Seguim!

diumenge, 15 d’abril de 2018

Habitatge

Publicat a la Veu el 15/04/18

En el ple passat, l’Ajuntament va aprovar una moció presentada per UMdC, a la qual ERC ens vàrem sumar des del primer moment, per impulsar la redacció d’un pla local d’habitatge. Aquest pla necessàriament haurà de ser gran consens perquè sigui útil i efectiu a llarg termini. Com que els grans consensos es construeixen a partir de premisses comunes entre tots els actors, podem començar per una reflexió que segur que serà compartida per a tothom: l'habitatge és un bé de primera necessitat per a qualsevol persona, sense el qual molt difícilment pot aspirar a assolir el nivell de realització personal i qualitat de vida mínima a la qual tothom ha de tenir dret.

Aquest principi bàsic pot ser la base perfecta per a construir un pla d'habitatge amb fonaments sòlids. Aquest inici ens conjura a assumir que l'accés de tots els ciutadans a un habitatge digne i amb condicions acceptables ha de ser un bé social a protegir mitjançant polítiques i regulacions públiques, que necessàriament hauran de tenir clar que altres drets i béns jurídics legítims, com l'obtenció de beneficis econòmics, han d'estar-hi supeditats.

Com a tota política pública, les polítiques locals d'habitatge són definides a partir d'un context demogràfic, econòmic, polític, social i cultural. Aquest context ha estat objecte de profundes i ràpides transformacions en els darrers anys donant lloc a un veritable canvi de paradigma en la forma d'intervenir sobre l'habitatge. És previsible que això mateix passi en els pròxims anys, la qual cosa ens porta a tenir present una nova premissa: El consens i la planificació han de ser adaptables a una realitat canviant.

El futur pla d'habitatge, doncs, haurà de fer una a diagnosi correcta i acurada de la nostra realitat i, a partir d'aquí, contemplar les mesures que serveixin per a garantir l'accés de la gent a un habitatge digne a la nostra ciutat. La inversió en la compra d'habitatges socials, la masoveria urbana, polítiques de promoció de la rehabilitació, bonificacions socials sobre l'IBI, sancions a habitatges buits o incentius per a la cessió a borses d'habitatge social són possibles respostes que podem impulsar. Així mateix, tindrem també la feina de fer-ho establint com reaccionarem quan la realitat canviï i com prendrem les decisions necessàries sense comprometre la unitat d'acció i el consens.

divendres, 13 d’abril de 2018

Visita a Estremera

Publicat a l'Empordà el 10/04/18

Quan arribes a Estremera, el primer que et crida l'atenció és el paisatge que l'envolta. Una extensió gairebé infinita de terra seca, gairebé com un desert. Realment, està al mig del no-res. És inevitable quan et vas acostant amb cotxe imaginar per un moment la sensació d'algú que s'hi acosta amb la certesa que aquell serà el paisatge que veurà durant molt i molt de temps. La sensació d'aïllament, de distància amb la teva gent, de solitud que has de sentir des d'allà.

Quan vàrem decidir anar fins a la presó, ja sabíem que les normes del règim penitenciari no ens permetrien veure els presos polítics. Però, malgrat tot, sentíem la necessitat de ser-hi a prop. Potser perquè així sentíem que podríem transmetre les nostres forces i les nostres energies amb més intensitat. D'alguna manera, és un gest que teníem la necessitat de fer per demostrar al món i a nosaltres mateixos que ni els oblidem d'ells ni normalitzant la situació.

En aquella presó hi ha cinc persones innocents tancades per les seves idees polítiques: Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Josep Rull, Raül Romeva i Jordi Turull. Que se sumen a les dues que hi ha a Soto del Real (Jordi Cuixart i Jordi Sánchez) i les dues d'Alcalá-Meco (Dolors Bassa i Carme Forcadell). Una ignomínia democràtica que quan et trobes allà, envoltat de camps i a pocs metres dels afectats per aquesta repressió, se't fa més evident i més esgarrifosa que mai.

El cap de pocs minuts de ser allà, un home es va apropar a nosaltres. El primer moment, vaig pensar que seria un policia que desaprovaria la nostra presència allà o ens obligaria a marxar, però no... Era un periodista de la revista digital Contexto, amb seu a Madrid i que s'ha fet famosa aquestes últimes setmanes per publicar l'article d'un funcionari del centre penitenciari que s'indignava per la presència de presos polítics a les seves instal·lacions. Ens va demanar si podíem fer unes declaracions pel seu mitjà.

Vaig creure que el més oportú seria aprofitar aquesta petita finestra per poder arribar a la bona gent de l'Estat per fer una crida a què la indignació dels que patim directament la repressió cal que es faci extensiva a totes les persones amb sensibilitat progressista i democràtica d'arreu de l'Estat. El que està passant avui a Estremera pot semblar que afecta només els independentistes, però en realitat comença a afectar a altres col·lectius com a cantants, artistes o tuitaires, alguns dels quals entraran també a la presó en els pròxims dies. D'aquí a poc pot afectar a qualsevol altre.

Els poders autoritaris, quan es desboquen, surten dels límits del respecte a la democràcia i als drets fonamentals, no tenen aturador, ni poden ser controlats fàcilment. La vergonya de tenir líders polítics democràtics a Estremera no ha de ser la vergonya de Catalunya, sinó la vergonya de la democràcia. Cal que ens esforcem perquè aquesta realitat sigui entesa per tothom, i perquè tots els demòcrates de Catalunya i de l'Estat entenguin que això ja no va només d'independència, sinó de llibertat. La llibertat de tots.

dijous, 15 de març de 2018

Llibertat

Publicat a La Veu el 15/03/2018

Al segle XVIII Montesquieu va dir que no hi ha pitjor tirania que la que s'exerceix a l'ombra de les lleis i la calor de la justícia. Una gran lliçó la certesa de la qual s'ha pogut comprovar en nombrosos exemples al llarg de la història i de la que avui, gairebé 300 anys després, l'Estat Espanyol ens mostra de forma descarnada la seva absoluta vigència.

Si per alguna cosa s'ha caracteritzat Espanya en els últims anys, ha estat per utilitzar tot l'entramat institucional de l'Estat per a imposar una coerció de les llibertats que no coneixíem des dels temps del franquisme. Evidentment, el primer que a tots ens ve al cap quan pensem en aquesta involució és la salvatge repressió contra Catalunya, amb membres del Govern empresonats, altres a l'exili, l'amenaça contra mitjans públic, entitats culturals i l'escola catalana i la persecució de mestres, mecànics, pallassos, alcaldes, periodistes... Una autèntica operació a la turca a petita escala. Però ens equivocaríem si penséssim (i sobretot si ho pensessin els sectors progressistes espanyols) que el cas català serà un bassal de repressió en mig d'un prat de democràcia. Això no funciona així.

Quan el poder comença una involució democràtica i activa un procés de contorsionisme legal per imposar la tirania, aquest procés mai és controlable. La violació sistemàtica de drets contra els catalans és el trencagel que obre el camí per a la repressió dels drets de tots els que, arreu de l'Estat, suposin un obstacle pel poder. El millor exemple d'això, és com a l'operació Catalunya ja se li ha sumat l'operació llibertat d'expressió. D'aquí a ben poc, els líders independentistes compartiran cel·la amb cantants com Valtonyc o com Pablo Hasel o amb tuitaires com Alfredo Remírez. I aquest serà només un nou pas d'un procés que com més avanci, més difícil serà d'aturar.

Tots els sectors socials i polítics de Catalunya i d'arreu de l'Estat que defensin honestament els valors de la llibertat i la democràcia farien bé d'entendre que la lluita contra la vulneració dels drets d'alguns és la lluita per la defensa dels drets de tots. Ahir varen ser els independentistes i avui són els cantants, però demà pot ser qualsevol.