dilluns, 19 de desembre del 2011

NACIÓ I SOCIETAT

“Nosaltres sabem el que és l’amargor de la derrota, perquè tots nosaltres som el fruit de moltes derrotes, ara, però, hem d’esdevenir la llavor de totes les victòries”. Amb aquesta contundent frase, pronunciada en el congrés del més d’octubre, Oriol Junqueras iniciava la nova etapa d’ERC. Després d’una etapa de decreixement i de pèrdua de confiança per part de la ciutadania, començava un nou cicle amb la missió de reconstruir un partit històric que corria el risc de passar  ser història.  
La tasca no és, sens dubte, res senzill, ha calgut començar amb una renovació molt important de les persones que havien de liderar el projecte, presentant una executiva fortament renovada i presentant-se a la primera cita electoral, les eleccions generals del passat 20 de novembre, amb una llista amb molta gent nova i conjuntament amb altres formacions i personalitats independents de la societat civil.
Ara, una vegada fet aquest primer pas necessari, cal enfocar la següent fase, pot ser la més important, cal dissenyar i desenvolupar  un missatge clar i coherent que transmetre a la ciutadania. Des d’ara fins al 2014, quan les diferents forces polítiques estan citades de nou a les urnes, ERC ha de dedicar-se i ha de ser capaç de fer veure a la gent quines son les fites del partit, i, sobretot, que te molt clar quin és el camí que vol prendre per arribar-hi.
Aquest estiu, en una visita que va fer al nostre poble, vaig tenir l’oportunitat de poder parlar amb la persona encarregada de liderar tot aquest nou cicle, el nou president republicà, Oriol Junqueras. Junqueras és, des del passat més de maig, alcalde del seu poble, Sant Vicenç dels Horts, un poble de 30.000 habitants del Baix Llobregat amb u n 80% de veïns castellano parlants, amb el PIB per càpita i l’índex d’estudis universitaris més baix de tota la comarca i amb una fortíssima implantació comunista. Un reducte on, tradicionalment, tant el PSC com ICV (i en el seu dia el PSUC i el PCC)solien treure uns resultats espectaculars, però on els independentistes no aconseguíem ni tant sols tenir representació a l’ajuntament. El 2003 Junqueras va presentar-se a l’alcaldia encapçalant una llista d’ERC i va transmetre als ciutadans un missatge molt clar : el canvi social i la defensa de l’estat del benestar que els vicensins portaven tants i tants anys defensant no passava en cap cas per el projecte de poble ni el projecte de país que defensaven els partits que fins a les hores havien governat. Aquests partits, que s’erigien com a representants del progressisme, eren, en realitat, els principals partits conservadors, ja que eren ells els que defensaven fins al final el manteniment de l’actual situació nacional de Catalunya, cosa feia impossible disposar dels recursos necessaris per el canvi social que predicaven. Per un autèntic canvi social, cal un canvi nacional, per progressar socialment, cal progressar nacionalment, i aquest és el projecte que la candidatura d’Oriol Junqueras presentava, “l’autèntic progrés, el defensa ERC”
Aquell any, només 3 dels 21 regidors varen ser per els republicans, però es va seguir insistint amb aquest missatge, en paraules del propi Oriol “vàrem seguir picant pedra, dia rere dia, any rere any”, el 2007, amb 4 regidors, va esdevenir cap de la oposició i el 2011, amb 6 regidors i ,juntament amb CIU i ICV, va poder aconseguir l’alcaldia, “finalment, la pedra es va fer pols i sota la pols hi vàrem trobar la terra per cultivar”.
La meva opinió, és que el missatge que ha de elaborar ERC durant aquests anys és justament aquest. Cal deixar de banda l’antiga disputa de “esquerra o independència”, “societat o nació”, prioritzar-ne una enfront de l’altre com s’ha fet en el passat no porta si no a un empetitiment del partit, cal unir les dues coses. La llibertat nacional de Catalunya és la millor via per avançar cap a l’estat del benestar. Per tant, si defensem la llibertat és perquè els ciutadans de Catalunya visquin millor, i perquè la gent pugui viure millor defensem la llibertat de Catalunya. Un independentisme social com a mitjà i no com a fi en si mateix, en que tots els catalans, independentment dels sentiments que tinguin, de la llengua que parlin a casa o del lloc d’on provinguin, s’hi puguin sentir inclosos. Aquest és el missatge que cal llançar i actuar-hi en conseqüència. 

I, sobretot, el més important, persistir, persistir i persistir, seguir picant pedra, fins que la pedra es fagi pols i a sota hi trobem  la terra que puguem cultivar”

Salut i República !!

divendres, 2 de setembre del 2011

PER QUÈ TRIO ALFRED BOSCH

Primer de tot, m’agradaria aclarir que, malgrat la percepció que es te aquí, a casa nostra, dels processos de primàries com un enfrontament fratricida entre membres d’un mateix partit en plena disputa interna (al contrari que altres països com els EEUU o França en que aquests processos son vistos amb normalitat i fins i tot amb bons ulls per l’electorat) personalment, crec que el sistema de primàries no implica en cap cas un enfrontament entre els aspirants a candidats, si no que suposa donar la possibilitat als militants dels partits que escullin quina creuen que és la persona que representarà millor els seus interessos i els principis ideològics del partit. Això doncs, malgrat la meva elecció per ser candidat d’ERC és Alfred Bosch, en cap cas veig l’altre candidat, Joan Ridao, com un enemic, si no que, senzillament, crec que el seu moment ha passat i que se'ns presenta una millor opció.
Joan Ridao
Sens dubte, Joan Ridao, igual que tota una generació de dirigents d’ERC que ha dirigit el partit durant els últims anys, han fet una feina molt important i que cal valorar. Tots ells son companys meus de partit als quals els he d’agrair els anys que han dedicat a la nostra causa comuna (aconseguir un país socialment més just i nacionalment més lliure) i es mereixen el meu més profund respecte, perquè en tot moment han fet el que ells creien que era el millor per al partit. Certament, la seva feina es va veure recompensada amb un creixement molt important, tant de resultats com de militants, en un moment determinat. No obstant, crec que, en els últims temps, les estratègies que han dut a terme han fallat i han creat una imatge d’ERC com un partit que ha deixat de banda els seus principis ideològics i com un partit que no respecte la voluntat de la gent que l’hi ha donat suport amb el seu vot. Aquesta mala imatge del partit ha suposat un càstig molt important en l’últim cicle electoral (en que hem perdut la meitat dels vots), i, per tant, crec que és fa necessària una solució per redreçar aquesta situació.
Estic convençut que la solució passa per una renovació a fons del partit. Sens dubte la renovació més important és la renovació estratègica (o de “full de ruta”). ERC ha de recuperar els seus principis fundacionals de partit progressista, republicà i independentista, i ha d’actuar en tot moment com a tal, si volem tornar a ser grans és imprescindible que mai deixem de banda (o donem la imatge de deixar-lo) cap d’aquests principis. La renovació, però, també cal que sigui de cares. Cal donar la imatge a la gent que comença una nova etapa a ERC i això també passa perquè els antics dirigents donin un pas enrera i deixin pas a gent nova.
Alfred Bosch
Aquesta renovació de persones ja s’està duent a terme (i de forma molt satisfactòria) a les estructures orgàniques del partit (Oriol Junqueras i Marta Rovira dirigiran el partit a partir d’aquest més de setembre), però també cal dur-la a terme pel que fa als caps de llista a les diferents eleccions. Les eleccions del 20 de novembre seran les primers del mandat de Junqueras i crec fermament que és necessari que sigui aquí on es comenci a  visualitzar el canvi. Així doncs, malgrat crec que cal valorar la feina de Joan Ridao i que segueix sent molt útil per al partit en altres àmbits, penso que Alfred Bosch és qui representa aquesta renovació que ERC necessita i que la seva trajectòria personal i professional l’acredita com una persona sobradament preparada per encapçalar les llistes d’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions al congrés de diputats.
Així doncs, el proper dia 17 de setembre, si es que finalment es celebren les primàries, com a militant d’ERC donaré el meu suport a Alferd Bosch, i ho faré amb la plena convicció que representa un projecte que pot tornar a dur l’esquerra independentista  a la primera línia de la política catalana i que pot tornar a convèncer a una amplia part de la societat del nostre país. I es que, com deia el lehendakari Ibarretxe, en aquesta vida l’important no és caure, és tornar-se a aixecar amb molta més força.

Salut i República !

diumenge, 14 d’agost del 2011

ACTE DE SOBIRANIA - última carta de Lluis Maria Xirinacs


He viscut esclau 75 anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l'univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. ¡Ella és una mica més lliure perquè jo estic en vosaltres, amics!"

divendres, 29 de juliol del 2011

LA FI DE L’ESPANYA PLURAL I L’AUGE INDEPENDENTISTA

Finalment, el president del govern espanyol, Jose Luis Rodriguez Zapatero, ha cedit a les nombroses pressions que l’assetjaven des de feia mesos (tant dins com fora del seu partit) i ha convocat eleccions anticipades, que es celebraran el proper 20 de novembre.
Jose Luis Rodriguez Zapatero
Aquesta data coincideix amb l’aniversari de la mort de Francisco Franco l’any 1975, una mort que va significar l’inici del final d’una llarga dictadura. Curiosament, l’avançament electoral que avui s’ha fet públic també suposarà una mort,  la mort, políticament parlant, de l’actual president espanyol, i una fi, la fi del projecte amb que Zapatero es va presentar al gran públic l’any 2004, el projecte de “l’Espanya plural” .
El fracàs final del Zapatero va sens dubte lligat al fracàs del seu projecte de construir una Espanya plural, en que totes les diferents realitats tant culturals com polítiques poguessin sentir-se còmodes i fossin respectades per la resta de les parts. Podríem entrar en el debat de si el projecte d’aquesta Espanya a Madrid se l’han arribat a creure realment, o no, però més enllà d’això el que és evident és que ha patit el rebuig frontal de una part àmpliament majoritària de la classe política espanyola, que segueix, com sempre, enganxada a la droga del centralisme i que mostra una important al·lèrgia i intolerància a qualsevol forma de pluralitat.
A Catalunya, en canvi, la idea de l’Espanya plural va rebre el suport d’un sector molt ampli de la societat catalana,  que veia en Zapatero una llum d’esperança per aconseguir trobar un encaix de Catalunya dins una Espanya moderna i descentralitzada, en front d’un PP que es presentava com el gran defensor de l’Espanya unitària i tradicional. Aquesta convicció que Catalunya podia trobar el seu lloc i, sobre tot, l’elecció del mal menor van permetre el gran resultat que el PSOE va obtenir el nostre país, tant el 2004 com el 2008. No obstant, el rebuig que s’ha donat des de Madrid a aquesta voluntat dels Catalans ha propiciat que molts ciutadans de nostre país hagin arribat a la conclusió que poca cosa es pot negociar ja amb Espanya i que escollir el mal menor no soluciona gran cosa.
Valentí Almirall
Des de la publicació del llibre “lo catalanisme”, de Valentí Almirall, (1886) els catalans hem buscat per totes les vies possibles un encaix adequat per a nosaltres dins l’estat espanyol, però ara, després de més de un segle d’intents frustrats de buscar una entesa beneficiosa per totes les parts, el fracàs de l’enèsim projecte d’Espanya plural ha estat la gota que ha fet vessar el got. Ha fet veure a molts catalans que l’única manera d’obtenir la llibertat, el respecte i el futur que volem, i que ens mereixem, és apostant decididament per governar-nos a nosaltres mateixos i construir un estat propi. Aquest canvi de mentalitat no és com defensen determinats mitjans “un invento de los grupos nacionalistas y separatistas que se aleja mucho de la descripción de la Cataluña real”, si no que queda reflectida a les enquestes, que indiquen que fins a un 40% dels catalans (el doble que fa 4 anys) donarien suport a un procés de independència.
Com era d’esperar, s’ha intentat fer creure que  l’important augment de l’independentisme no és més que una reacció efervescent que s’anirà dissipant amb els temps. També s’ha intentat combatre amb una regressió centralitzadora que ha portat a, fins i tot, posar en qüestió l’actual estat de les autonomies, a les quals es culpabilitza de la crisi econòmica. Aquestes mesures, però, no fan si no concienciar encara més la societat catalana.
Personalment tinc la convicció que els catalans han arribat a un punt de conscienciació que fa que sigui molt difícil tornar enrera, crec que el nostre país ha iniciat un camí que difícilment tindrà aturador, un camí que, sens dubte, serà complicat de transitar, i caldrà acumular molta paciència  i molta energia per a poder tirar endavant en molts moments, però, com deia Sèneca, en situacions adverses, moltes vegades convé escollir el camí atrevit.

Salut i República !

dilluns, 18 de juliol del 2011

ELS SOUS DELS POLÍTICS


Aquests últims mesos hem comprovat com a molts dels ajuntaments del nostre país han sorgit nombroses polèmiques entorn dels sous dels alcaldes. Molts alcaldes varen decidir augmentar el seu sou després de les eleccions del passat 22 de maig, cosa que ha molestat a molts ciutadans, que ho han considerat una falta d’ètica en un moment de crisi com l’actual. Un cas que exemplifica molt bé aquest fenomen és de l’alcalde Mollet, Josep Monràs, que va apujar-se el sou un 32%, cosa que va provocar que un grup de ciutadans el perseguís per el carrer com a protesta per aquest fet.
Primer de tot, crec que cal remarcar la necessitat de la remuneració adequada de la feina pública. El fet que els alcaldes i regidors cobrin un sou que els permeti viure de la seva feina permet que tothom tingui accés a la política, en cas contrari, només el que tinguessin prou diners per viure sense una remuneració mensual per la feina podrien accedir-hi. De fet, cal recordar que el fet que els gestors de la cosa pública (el que en podríem dir els polítics) cobressin un sou adequat, va ser una de les primeres reivindicacions dels moviments obrers cartistes de l’Anglaterra del segle XIX. Aquests moviments es queixaven que només aquells que disposaven de unes rendes suficients per poder viure sense un sou podien optar a dedicar-se a la política, cosa que impedia als obrers accedir a càrrecs públics per defensar els seus drets.
També crec que cal tenir en compte que la remuneració evita temptacions de buscar ingressos “poc nets” per part dels polítics i evita acusacions i suspicàcies sobre les fonts d’ingressos sobre la gent que es dedica a la política.
Fins i tot permet que la feina pública sigui més atractiva per part de professionals ben qualificats que podrien guanyar molt més a l’empresa privada.
La meva opinió, per tant, és que es fa evident la necessitat que els alcaldes rebin una retribució adequada per la feina que realitzen. Una vegada aclarit això, però, crec que també es fa evident la necessitat de una norma que regeixi tots aquests assumptes i  que avui en dia no existeix, ja que la llei dona plena autonomia als ajuntaments per decidir sobre els sous dels càrrecs públics. Actualment només hi ha una recomanació que la diputació fa als ajuntament per establir els salaris, però les xifres només tenen en compte el nombre de població del municipi, son excessivament altes per a molta gent i a més son simplement un suggeriment que no és de obligat compliment.
Crec sincerament que la millor manera d’evitar les polèmiques sorgides arran dels augments de sous dels alcaldes seria la implantació de una norma que regulés els sous d’alcaldes i regidors en funció de la població i el pressupost municipal dels diferents municipis i fos pública i accessible per a tots els ciutadans. Aquesta regulació permetria evitar que els sous representessin un percentatge abusiu del pressupost del municipi, que els alcaldes i regidors rebessin una retribució adequada per la feina i la dedicació que realitzen i acabaria els sous astronòmics que determinades persones s’han adjudicat. Tampoc estaria de més que els alcaldes fessin els canvis que hagin de fer als salaris abans de les eleccions, ja que fer-ho just després, com ha passat a molts pobles, pot ser interpretat per a molta gent com una falta de respecte, a més canviar els sous quan encara no se sap qui serà l’alcalde i els seus regidors de la següent legislatura demostra una voluntat de voler adaptar al sou que li correspon al càrrec i no d’adaptar-se un sou per interessos personals.
Estic convençut que la regulació i la transparència dels sous públics contribuiria netejar la imatge degradada que te la gent de la política i facilitaria que els ciutadans s’acostessin i tinguessin una major implicació en la gestió publica.

diumenge, 10 de juliol del 2011

L'EFECTE PAPALLONA I GAVRILO PRINCIP

“El vent que provoca una papallona al moure les ales, pot provocar un huracà a l’altre punta del mon” aquesta és la teoria de l’efecte papallona, una teoria de la que, per aplicar-la a la vida real, solem extreure que totes i cadascuna de les accions que realitzem en el dia a dia, fins i tot aquelles que considerem més insignificants i rutinàries, sense cap mena de transcendència poden marcar tota la nostra vida.
No obstant, a mi m’agrada entendre-la com una metàfora que explica la importància de les accions de un sol individu respecta el col·lectiu, com les accions de un sol home poden marcar la vida milions. Certament, si repassem la història podem trobar milers de petits actes de persones concretes que han acabat marcant grans fets històrics. La que trobo més interessant i la que crec que més il·lustra la transcendència que poden arribar a tenir els nostres actes és la de Gavrilo Princip:

Gavrilo Princip era un jove bosni fill de una família de pagesos. Gavrilo va viure a principis del segle XX, en aquell moment, Bosnia es trobava sota el domini de l’imperi Austro-Hungarès, que imposava als bosnis un impostos molt elevats que varen provocar que la família de Gavrilo visqués en la misèria. Fart d’aquesta situació, Princip va decidir unir-se a un grup nacionalista servi anomenat “Mlada Bosna”, que defensava la lluita armada per expulsar els austríacs de Bosnia i per poder unificar-se amb Servia.
El 28 de juny de 1914, Francesc Ferran, Arxiduc de l’imperi i hereu al tron, va visitar la ciutat de Sarajevo. Mlada Bosna va planificar un atemptat contra el monarca, en aquell moment Gavrilo es trobava malalt de tuberculosi, una malaltia que per a la gent de classe baixa de l’època resultava en molts casos mortal. Amb la convicció que la malaltia acabaria amb ell i per tant no tenia res a perdre, va unir-se al grup que planejava l’atemptat.
Francesc  Ferran va arribar a la ciutat en cotxe i escortat per tot una caravana d’automòbils amb soldats. Els nacionalistes bosnis es varen situar estratègicament al voltant de carrer per el que havia de passar l’arxiduc. Un dels membres del grup va llençar una bomba contra el cotxe de l’arxiduc, però va rebotar contra la part del darrera del cotxe i va esclatar contra el cotxe que anava darrera del de Francesc Ferran, ferint greument a un dels guàrdies que hi anava. La resta de integrants del grup tenien ordres de intervenir si el primer fallava, però es varen quedar paralitzats i ningú va actuar.
Els membres de Mlada Bosna que no varen ser detinguts es varen reunir per analitzar com quedava la situació, varen arribar  a la conclusió que l’atemptat havia fallat i que haurien d’esperar a una altra situació, Princip no està d’acord amb els seus companys i marxa enfadat. Passeja pels carrers de Sarajevo mentre maleeix la mala sort que ha tingut, de cop, es queda astorat, no creu el que veuen els seus ulls, el cotxe de l’Arxiduc, amb el monarca a l’interior s’acosta cap a ell. Francesc Ferran havia decidit després de visitar les autoritats de la ciutat que volia anar a l’hospital a conèixer l’estat del guàrdia que va resultar ferit en l’atemptat frustrat d’una estona abans. Gavrilo no ho sap i no te ni idea de que fa allà Francesc Ferran, però li és igual, aquesta vegada ni dubte ni un moment, es treu la pistola que duia a la butxaca i dispara dos trets, només dos trets, els únics que te temps de disparar abans que un grup de soldats el redueixin i el detinguin.
Aquests dos trets que va disparar aquella tarda del 28 de juny de 1914, dos trets disparats per un simple jove pagès malalt terminal , va ser la guspira que va provocar un efecte en cadena que acabaria desencadenant en la primera guerra mundial. Aquells dos trets van marcar tota la història d’Europa durant del segle XX.
Els dos trets varen ser suficients per acabar amb la vida de Francesc Ferran i la seva dona, la Comtessa Sofia. Àustria va considerar Servia culpable de finançar el grup armat i li va imposar que l’exercit austríac pogués entrar a Servia per descobrir els culpables i que un cop detinguts passessin a estar sota tutela austríaca. Servia va creure que aquesta petició era un atemptat contra la seva sobirania i no va acceptar. Àustria va respondre declarant la guerra a Servia. A partit d’aquí va entrar en joc el sistema d’aliances. Servia tenia un tractat amb Rússia, que al seu torn tenia un tractat amb França i Àustria tenia un tracta amb Alemanya de mútua defensa en cas d’atac dels Francesos. Tot estava disposat perquè comencés la primera guerra mundial, tot estava disposat per donar un gir a la història.

La història de Princip sempre m’ha interessat, evidentment, no per el fet de que cometés un assassinat ni per el fet que provoqués una gran guerra, si no perquè crec que ens demostra la importància que poden tenir els nostres actes, crec que és la prova de com una sola persona pot arribar a revolucionar tot un mon. Perquè, tal i com diu l’efecte papallona, quan Princip va moure les ales a Sarajevo, un gran huracà va assolar Europa.


dissabte, 4 de juny del 2011

PRECISAMENT ARA

“Precisament ara” és el títol d’un article d’opinió escrit per Oriol Junqueres el 25 de desembre de 2010. En aquest article, Junqueres anunciava que, després de molts anys de col·laborar com a independent amb Esquerra Republicana de Catalunya, feia el pas definitiu d'entrar a militar al partit. Ho feia precisament en aquell moment, com deia el títol, perquè ERC acabava de patir una desfeta electoral molt important a les eleccions nacionals del 28 de novembre d’aquell mateix any, passant del 14% al 7% dels vots i perdent 11 diputats. Junqueres, segons explica seguint una cita de Ramon Llull que diu que els que no defensen els amics quan son atacats son fins i tot pitjors que els que els injurien, va decidir fer pinya en els moments més difícils i donar un pas endavant, va decidir sumar en el moment en que el partit més necessitava que ho fes.
Ara fa 3 setmanes, van tenir lloc unes noves eleccions en que ERC va tornar a patir una davallada important, es va passar del 12% al 9% de vots i es varen perdre 200 regidors, així com la representació a ciutats com Lleida, Tarragona, Girona ... davant aquesta nova desfeta electoral, l’executiva d’ERC va decidir dimitir en bloc i convocar un congrés de cara al pròxim mes d’octubre, un fet que pretenia simbolitzar l’inici de una nova etapa en la que calia reconduir i regenerar el partit i per la qual era necessari que es deixessin de banda les disputes internes que havien dominat el partit els últims anys i es sumessin esforços d’una vegada. Davant d’aquesta situació convulsa també s’hauria esperat que algú fes un pas endavant en un moment de dificultat. En lloc d’això, però, algú ha pensat que “precisament ara” era el moment d’atacar i aquest matí tots els diaris han publicat la gran novetat de la jornada : l’exrpresident d’ERC, Josep-Lluis Carod Rovira estripa el carnet de militant.
No vull entrar a criticar, ni molt menys, la feina fet per Carod-Rovira en aquest partit, que sens dubte va ser molta i molt bona, tampoc vull entrar a valorar si és, o no responsable de l’actual situació de partit, que cadascú en tregui les conclusions que cregui oportunes, i ni tant sols tinc intenció de valorar el fet que es doni de baixa en si mateix. El que si que crec que cal dir és que esperar donar-se de baixa del partit just en un moment complicat com el que  estem vivint és, per mi, una actitud reprovable basada en la política de “terra cremada”, es a dir, “a mi m’han fet fora, però els que vinguin darrera que s’ho trobin tot cremat”. He de confessar que aquesta actitud m’ha decebut molt venint d’un home que va ser, en el seu dia, el cap de llista independentista que va aconseguit el millor resultat en unes eleccions catalanes des de la república i que va ser un referent per a tanta i tanta gent independentista i d’esquerres. On queda ara el mític Carod de Perpinyà, el que es deia Josep Lluís aquí i a la Xina popular, el que era capaç d’aglutinar a tanta gent al seu darrera ...
Sigui com sigui, i malgrat alguns entrebancs, el camí cap a la regeneració d’ERC segueix en marxa, d’aquí una mesos, els militants del partit haurem d’escollir quin volem que sigui el nostre nou president i quins hauran de ser els que tirin del carro del partit a partir d’ara. Sembla ser que encara no hi ha noms definitius sobre la taula, però això si, crec que el que els militant d’ERC hem de tenir molt clar és per a aquesta nova etapa necessitem uns líders amb unes característiques clares : ha de ser gent amb ganes de treballar i de tirar endavant el projecte en un moment com l’actual, gent carismàtica que puguin aglutinar gent al seu voltant, gent desacomplexadament d’esquerres i que tinguin, com a principal objectiu nacional per a Catalunya, aconseguir un estat propi. Però sobretot el que ens cal en aquest moment és que tinguin voluntat de sumar esforços, de tirar endavant un projecte col·lectiu i no pas personal, és a dir, gent de la que entra a militar en un moment de crisi per ajudar i no de la que, si no està al capdavant, es dona de baixa en el moment que pot fer més mal. No tinc absolutament cap dubte que a Esquerra tenim gent que compleix aquest perfil i que sabrà portar el vaixell a bon port, i és precisament ara, quan necessitem que aquesta gent fagi un pas endavant.

diumenge, 29 de maig del 2011

JUGANT AMB LA LLEI DE HONDT

En un sistema democràtic de representació proporcional com el nostre, els representants que obtenen les diferents formacions polítiques en unes eleccions es calculen seguint la Llei de Hondt.
Aquest sistema es consisteix a col·locar el nombre de vots obtinguts per les diferents candidatures en una columna i dividir tots els resultats per 1,2, 3... així successivament fins a un nombre igual al nombre total de representants d’aquella circumscripció. Després s’atribueixen els escons a les candidatures que obtinguin els nombres majors al quadre de major a menor.

Per posar un exemple pràctic, si tenim 3 candidatures amb 100.000 80.000 i 60.000 vots i 5 representants per repartir:

A: 100.000 :2 50.000 :3 33.000 :4 25.000 :5 20.000
B: 80.000 :2 40.000 :3 27.000 :4 20.000 :5 16.000
C: 60.000 :2 30.000 :3 20.000 :4 15.000 :5 12.000

La candidatura A i la B obtindrien 2 representants, mentre que la C només n’obtindria 1.

En cas que hi hagués empat entre 2 candidatures en un nombre obtindria el representant aquella que tingués el major nombre de vots. En cas que les dues tinguessin el mateix nombre de vots, s’adjudicarà el primer representant per sorteig i, si hi haguessin més empats, la resta alternativament.

Segons aquesta llei, el passat 22 de maig, a Roses, CIU va obtenir 2149 vots i 9 regidors, el PSC 1760 vots i 7 regidors, el PP 892 vots i 3 regidors i GDP-AM va obtenir 479 vots i 2 regidors.
Un cop descoberts els secrets de la llei de Hondt, però, podem analitzar i especular sobre els resultats electorals i esbrinar quin resultat hauria necessitat cada candidatura per aconseguir millor representació...

CIU (9 regidors) : hauria necessitat 2395 vots per arribar als 10 regidors, per tant li varen faltar 246 vots. El regidor l'hauria perdut GDP-AM.

PSC (7 regidors) : hauria necessitat 1910 vots per arribar als 8 regidors, per tant li varen faltar 150 vots. El regidor l'hauria perdut CIU.

PP (3 regidors) : hauria necessitat 956 vots per arribar als 4 regidors, per tant li varen faltar 96 vots. El regidor l'hauria perdut CIU.

GDP-AM (2 regidors) : hauria necessitat 717 vots per arribar als 3 regidors, per tant li varen faltar 238 vots. El regidor l'hauria perdut CIU.

Pel que fa a les 5 llistes que es varen quedar fora de l'Ajuntament, la llei electoral actual preveu que sigui necessari un 5% dels vots valids per poder obtar a tenir representació. En el cas de Roses, totes haurien necessitat 323 vots per obtenir un edil. En tots els casos, la candidatura damnificada hauria estat CIU. Per tant a cada formació els hi varen faltar els vots següents :

MSR : 82 vots
ICV : 119 vots
GIR : 151 vots
PXC : 179 vots
C's : 192 vots

dilluns, 23 de maig del 2011

RESULTATS ELECCIONS LOCALS ROSES 2011

Per poder fer una millor comparativa, els resultats del 2007 no indiquen els regidors reals de cada candidatura si no una projecció del resultat de cada una si l'ajuntament hagués tingut 21 regidors, igual que els que te El 2011, en lloc dels 17 que tenia en aquell moment (entre parentesi els regidors reals)

CIU

2007 : 1955 vots (31,44%) - 7 regidors (6)
2011 : 2149 vots (33,46%) - 9 regidors

PSC-PM

2007 : 1806 vots (29,04%) - 7 regidors (5)
2011 : 1760 vots (27,64%) - 7 regidors

PP

2007 : 698 vots (11,22%) - 2 regidors (2)
2011 : 892 vots (14,01%) - 3 regidors

GDP-ERC

2007 : 339 vots (5,45%) - 1 regidor (1)
2011 : 479 vots (7,52%) - 2 regidors

ICV-EPM

2007 : 586 vots (9,42%) - 2 regidors (1)
2011 : 204 vots (3,20%) - 0 regidors

GIR-FIC

2007 : 702 vots (11,29%) - 2 regidors (2)
2011 : 172 vots (2,71%) - 0 regidors

MSR

2007 : -
2011 : 241 vots (3,79%) - 0 regidors

PXC

2007 : -
2011 : 144 vots (2,26%) - 0 regidors

C's

2007 : -
2011 : 131 vots (2,06%) - 0 regidors

dimarts, 3 de maig del 2011

DISCURS CHARLES DE GAULLE (1940 des de l'exili)

Discurs del general Charles de Gaulle pronunciat el 18 de juny de 1940 des de Londres on demana als francesos que mantinguin viva la flama de la resistència enfront de l'ocupant alemany.

Els líders que, des de fa molts anys, estan al capdavant dels exèrcits francesos, han format un govern. Aquest govern al·legant la derrota dels nostres exèrcits, s’ha posat en contacte amb l’enemic per al cessament de les hostilitats.

És cert que hem estat i seguim estant submergits per la força mecànica terrestre i aèria a l’enemic. Infinitament més que el seu número, són els tancs, els avions i la tàctica dels alemanys, els que ens fan retrocedir. Són els tancs, els avions i la tàctica dels alemanys, els que han sorprès als nostres líders fins al punt de portar-los a on ara es troben.

Però s’ha dit l’última paraula? Ha de perdre l’esperança? És definitiva la derrota? No!

Creieu-me a mi que us parlo amb coneixement de causa i us dic que res està perdut per França. Els mateixos mitjans que ens han vençut ens poden portar un dia la victòria.
Perquè França no està sola! No està sola! No està sola! Té un vast imperi rere d’ella. Pot formar un bloc amb l’Imperi britànic que domina els mars i contínua la lluita. Pot, com Anglaterra, utilitzar il·limitadament la immensa indústria dels Estats Units.

Aquesta guerra no està limitada al desgraciat territori del nostre país. Aquesta guerra no ha quedat decidida per la batalla de França. Aquesta guerra és una guerra mundial. Totes les faltes, tots els retards, tots els patiments no impedeixen que existeixin, en l’univers, tots els mitjans per aixafar un dia als nostres enemics. Fulminats avui per la força mecànica, podem vèncer en el futur per una força mecànica superior: d'això depen el destí del món.

Jo, general De Gaulle, actualment a Londres, convido als oficials i soldats francesos que es trobin o arribin en territori britànic, amb les seves armes o sense elles, convido als enginyers i als obrers especialistes de les indústries d’armament que es trobin o arribin en territori britànic, a posar-se en contacte amb mi. Passi el que passi la flama de la resistència francesa no s’ha d’apagar i no s’apagarà.


dimarts, 26 d’abril del 2011

Per què matar Miquel Badia? I (directe.cat)

http://www.directe.cat/noticia/147317/per-que-matar-miquel-badia

Per què matar Miquel Badia?

Molta gent al nostre país desconeix, com tants i tants altres de la nostra història, l'assassinat dels germans Miquel i Josep Badia, nascuts a Torregrossa (Pla d’Urgell) en el si d’una família d’arrel catalanista i treballadora. Si volen saber de la seva biografia, ni que sigui breument abans de llegir aquesta sèrie de tres articles, poden consultar
aquest enllaç o per ampliar informació llegir el llibre Miquel Badia: vida i mort d’un líder separatista (Dux) de Fermí Rubiralta, publicat recentment.

En qualsevol cas cal entendre que la Barcelona que va viure un dels assassinats més sonats de la dècada tenia visos de la Chicago d'Al Capone. A un 1/4 i 5 minuts de 4 de la tarda del 28 d'abril de 1936, Miquel i Josep Badia sortien de casa al carrer Muntaner, 52 de Barcelona. Els pistolers anarquistes Justo Bueno, José Martínez Ripoll, Lucio Ruano i Vicente Tomé Martín controlen la sortida de l’habitatge amb la intenció d’assassinar Miquel Badia. Martínez Ripoll, amb un fusell-metralleta a la vorera dels números senars doblega el diari que simula llegir quan surten els Badia carrer avall. La seva missió és cobrir la rereguarda un cop efectuats els trets. Bueno i Ruano segueixen els Badia per darrera a una distància prudencial. Tomé condueix el Ford vermell fosc que circula lentament a la marxa dels vianants. A l’altura del número 38 del mateix carrer Muntaner, els germans Miquel i Josep Badia són abatuts per Bueno i Ruano, respectivament.

Miquel Badia recorda de la seva estada a la presó -per haver intentat assassinar el rei espanyol Alfons XIII en un
atemptat al Garraf per la seva connivència contra Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)- la seva opinió sobre els anarquistes. 'Teòricament els més simpàtics eren els anarquistes car la idea llibertària és molt suggestiva i en fa oblidar la part utòpica d’aquesta ideologia, sempre basada en la bondat idealitzada de l’home' fins a caure com la majoria dels mortals en 'la materialitat de la vida social, mare de totes les injustícies (…) Havien passat a ser homes d’acció i molts estaven a la presó acusats de ser vulgars atracadors que embrutien les files dels idealistes autèntics'. I foren aquests els que el varen matar.

Fidel a l'avi Macià i militant d'Estat Català des de primera hora, Miquel Badia anava a la seva. No entenia de tacticisme polític i, per entendre millor el personatge, es podria dir que el mot 'cagadubtes' no era al seu diccionari. Una anècdota que il·lustra perfectament aquesta figura és la frase de Jaume Compte, un altre dels primers militants d'Estat Català, quan a la cerca d'un home per dirigir l'Ordre Públic de la Generalitat comunica al president Macià: 'L'home més valent, el de més collons, ja el teniu a la vostra escorta: Miquel Badia'. I d'aquí neix la llegenda del
Capità Collons, sobrenom amb el qual és simpàticament anomenat Miquel Badia per la galàxia catalanista del moment. La denominació èpica, de fet, encaixa perfectament amb les paraules del propi Badia quan en una carta a un amic el febrer del 1935 escriu: 'Sóc, perdoneu la immodèstia, un idealista i estic convençut que els idealistes només poden tenir un moment brillant. Sabeu quin és? Morir en la lluita'. I ho creia seriosament si ens atenem a unes altres paraules del màrtir: 'Jo faig nosa a molta gent i el dia menys pensat una bala al cap acabarà amb la meva vida'. Dit i fet.

Quan fou assassinat, a Miquel Badia ja li havien retirat el permís d’armes, tot i que ja des de feia un parell d'anys se sabia que la CNT i la FAI havien acordat eliminar-lo com denunciava el periodista Josep Maria Planes al diari
La Publicitat. Deia Planes l'abril de 1934 que 'en una reunió celebrada fa quatre o cinc dies pels gàngsters més notoris que actuen a Barcelona es va acordar, com a mesura de tàctica més adequada a les circumstàncies, la tornada dels atemptats personals. Les víctimes serien, naturalment, persones de la policia o les que, per la seva especial situació, entrebanquen l’acció de l’anarquisme criminal. En la reunió a què al·ludim fou condemnat a mort Miquel Badia, el qual ha jugat un paper tan important en els darrers esdeveniments. Sembla que la condemna s’havia de complir dintre del termini de vuit dies. La policia no ignora aquest acord dels gàngsters de Barcelona'. I és que en aquella època Miquel Badia era Cap de Serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat, el que ara equivaldria a director general de la policia. Badia s'havia caracteritzat per reprimir amb duresa els boicots del moviment anarquista i pels mètodes utilitzats amb els detinguts. I quan ho considerava oportú, no dubtava a tirar dels Escamots d'Estat Català per garantir que els transports públics seguissin funcionant, com va passar a la vaga de novembre de 1933 convocada per la CNT. Badia era, doncs, un personatge literalment odiat a mort per part del moviment llibertari.

La mort de Macià i l’ascens de Companys a la presidència de la Generalitat va amenaçar encara més la posició delicada de Badia. És en aquest punt on potser es perfila més clarament el caràcter i les conviccions del personatge. Perquè va ser el mateix president Companys qui forçà la dimissió de Badia el setembre de 1934, després que aquest detingués un fiscal per haver impedit la celebració d’un judici en català -tal com, d’altra banda, preveia el nou Estatut. Tot això, en el marc de l’animadversió personal que el president tenia a Badia per un presumpte afer de faldilles amb la seva segona esposa, Carme Ballester. Badia, mancat de poder institucional, doncs, no va poder afrontar amb tota la contundència habitual en ell l'aixecament dels
Fets del Sis d'Octubre d'aquell mateix any. Paradoxalment, el president Lluís Companys va decidir l'abril de 1936, pocs mesos després de la mort dels Badia, tot i que pel context polític del moment, fer entrar la CNT-FAI al govern de la Generalitat durant els primers moments de la Guerra Civil amb la voluntat de mitigar la repressió i el caos que imperaven des de les files anarquistes.

Els funerals dels germans Badia varen envair el centre de Barcelona en un dels actes més multitudinaris de la Catalunya republicana. 'Les dones ploraven i els homes, plens d'emoció, estaven atònits. (...) La desfilada ha durat tota la nit i matinada', deia
La Veu de Catalunya. També en parlava La Publicitat: 'El riu humà (...) dóna la sensació d'un gran riu que mai no s'estroncarà. (...) I un altre riu d'adhesions, cartes, telegrames, targetes. I això, seguit, seguit (...) sempre. (...) Constituí una imponent manifestació de dol. Tot Barcelona es llançà al carrer, ja per presenciar-lo, ja per assistir-hi (...) Entre la gentada es veien moltes dones que ploraven i homes que s'eixugaven els ulls amb el mocador'. D'altres, com Antoni Rovira i Virgili, deixaven de banda la descripció i lamentaven a La Humanitat la mort dels Badia com la dels patriotes 'empesos per un deure de ciutadania i per un ideal de pàtria, havien lluitat, impàvids, contra les ombres i contra aquells que les mouen i les paguen. Ells volien per al bé de Catalunya, trencar i desfer el mecanisme del crim'.

David de Montserrat

divendres, 15 d’abril del 2011

ENTREVISTA IMPOSSIBLE A FRANCESC MACIÀ (Sàpiens)

Aquesta entrevista amb Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya que a un quart de tres d’avui, 14 d’abril del 1931, ha proclamat la República Catalana, transcorre en un clima d’emoció i de gent que entra i surt dels despatxos del barceloní Palau de la Diputació. Les eleccions municipals, celebra-
des el passat dia 12, han atorgat la victòria als partits republicans a casa nostra i a Espanya, i han esdevingut un plebiscit que ha palesat el rebuig del poble cap a la monarquia. Macià es declara disposat a encapçalar allò que apunta ser un canvi de règim.

Senyor, no sé si anomenar-vos president...
No s’hi amoïni, jove. Un tractament o un càrrec no fan un home.

En proclamar la República, no us proclameu president implícitament?
Si us plau, es perd en detalls que només infl arien la vanitat d’un polític sense ideals. He proclamat la República Catalana com a estat integrant d’una Federació de Repúbliques Ibèriques, que equival a dir que Catalunya torna a gaudir d’una independència que li van prendre el 1714. Això és el que importa de debò.

El resultat d’unes eleccions municipals, que tenen un caràcter administratiu i no polític, pot provocar l’abdicació d’Alfons XIII?
El rei ha d’optar per renunciar al tron o ser responsable d’un confl icte si ignora la voluntat popular. No té cap coartada, després d’haver beneït que fins l’any passat i durant set anys Espanya fos manada per un dictador com Primo de Rivera. Pensi que el Govern monàrquic va convocar aquestes eleccions perquè creia que les guanyaria fàcilment, sobretot al camp, controlat pels cacics, i aleshores podria convocar-ne unes de generals sense angúnies. Doncs bé, la maniobra li ha fallat del tot i ara li toca acceptar-ne les conseqüències.

Fa un mes, Esquerra Republicana de Catalunya no existia i avui fa història. Es tracta d’un miracle?
Es tracta de ser on cal en l’instant oportú. Esquerra neix el 19 de març de la fusió de tres organitzacions polítiques i aglutina les forces republicanes, laiques i socialitzants del país. Concorrem a les eleccions amb recursos migrats, no semblàvem competidors per a la dreta representada per la Lliga Regionalista, hegemònica des del 1901. Però hem guanyat. I hem guanyat perquè el poble està fart de partits que en lloc de defensar Catalunya han treballat pels interessos d’una classe, la dels magnats, que ha estat còmplice de la dictadura.

Heu trobat moltes resistències a l’hora d’anunciar que el Principat es transformava en República?
Tan sols una. Joan Maluquer, el president de la Diputació i fi ns avui màxima autoritat del país, ens ha exigit desallotjar el Palau, i li he respost que hi érem per designi del poble. Llavors, ell ha dit que no marxava d’aquí si no era per la força i jo li he posat la mà a l’espatlla i li he preguntat si entenia aquest gest com a prou
violent. Ja no m’ha replicat.

Per cert, com s’explica que gairebé una hora abans que vós el senyor Lluís Com panys hagi manifestat liquidada la monarquia des del balcó de l’Ajuntament?
Bé, no volíem obrar de cap manera fins que no es ratifi qués el nostre triomf a les urnes, però quan les notícies l’han confirmat, milers de ciutadans han sortit al carrer amb banderes catalanes i republicanes, i fruit d’aquest entusiasme l’amic Lluís i altres membres del partit han anat a l’Ajuntament per fer ofi cial l’evidència. Un acte precipitat i tanmateix lògic, ateses les circumstàncies.

I ara què, senyor Macià?
Ara, a esperar la decisió del rei, que desitjo que sigui assenyada, i a consolidar en pau el nou Estat. De moment, la serenitat i l’ordre són generals arreu, la prova de la maduresa d’un poble que fins i tot en una ocasió com la present, en reconquerir la seva llibertat, es comporta amb una dignitat suprema.

Aquesta “entrevista impossible” publicada per l'escriptor Jordi Mata en el Sàpiens núm.74 està fonamentada rigorosament en la documentació històrica sobre la vida i el pensament del protagonista. 

http://www.sapiens.cat/ca/notices/2011/04/entrevista_a_francesc_macia_988.php

dimarts, 5 d’abril del 2011

Gent del Poble-AM demana a l´Ajuntament la figura d´un educador de carrer

Des de Gent del Poble – AM dins del marc de política social i de joventut, pensem que s’hauria d’incorporar a la plantilla de l’Ajuntament la figura d’un educador de carrer per tal de desenvolupar una tasca real i directa, amb els infants i joves rosincs amb risc d’exclusió social.
Actualment ens trobem amb infants i joves que han iniciat processos d’exclusió social, és a dir, estan fora de circuits normalitzats: escola, mercat de treball, entitats... Roses ha de ser capaç de detectar i atendre aquests casos des del seu medi amb una orientació preventiva. Per tant són necessàries figures professionals que puguin retornar aquestes persones, a circuits normalitzats. El projecte doncs, proposa l’atenció directa en el lloc on es troben i utilitzen com a espai propi (places, carrers...); com a eina principal, per possibilitar els processos de canvi, la relació individual i de grup.

Així doncs, entenem que aquesta figura de l’Educador de Carrer permetrà:

- Fer un anàlisis de la situació actual de Roses pel que fa a l’exclusió social juvenil per tal d’actuar-hi com més aviat millor.

- Afavorir el desenvolupament integral del joves mitjançant el descobriment i increment dels seus recursos físics, intel·lectuals i afectius.

- Donar suport i orientació als aspectes socioeducatius que requereixen una solució immediata (escolarització, treball, prevenció del consum de substàncies tòxiques, maltractaments, conflicte social, ...).

- Detectar els interessos i motivacions d’aquests joves per tal d’orientar-los, assessorar-los cap a un desenvolupament personal i de grup integrat a la societat a través d’una associació, una activitat, unes jornades...

- Potenciar els mitjans de sensibilització per tal que la comunitat prengui consciència de les causes de la situació de dificultat social dels seus infants i joves.

- Proporcionar a les institucions de la comunitat (escola, centres culturals, associacions...) elements de judici i alternatives en la relació educativa amb els
menors.

La intervenció educativa s’hauria de plantejar incidint en l’individu i en els seus agents socials del seu entorn: família, entitats, escola, institut, ...Aquest seguiment individualitzat implica alhora una estreta coordinació i treball en comú amb altres departaments del mateix ajuntament (Joventut, Serveis Socials, Esports, Policia...)
Els projectes d’intervenció dirigits a grups de menors tenen per objecte treballar temes com el lleure, l’esport, les activitats socioculturals, la inserció laboral, la inserció social en altres grups d’iguals, l’escolarització, la prevenció de l’absentisme
escolar...
Així doncs, restem a la vostra disposició per detallar-vos la proposta; així com explicar-vos el munt d’avantatges que aportaria a la població la incorporació d’un educador de carrer format en la matèria i coneixedor del municipi

Al seu efecte, presentem aquest escrit.

Rebeu una cordial salutació, estem a la vostra disposició.

Roses, 5 d’abril de 2011.

Francesc Giner i Ballesta. Portaveu de Gent del Poble.

dimecres, 23 de març del 2011

Totes les societats coneixen la guerra? (Sapiens)

Article de la revista Sapines : http://www.sapiens.cat/ca/notices/2011/03/totes_les_societats_coneixen_la_guerra_927.php

S’han documentat cinc col·lectius de caçadors recol·lectors que no entenen, ni tan sols, el concepte de conflicte bèl·lic 


La qüestió de la guerra és una de les més controvertides que han tractat mai els antropòlegs. A causa de la influència que tenen les seves interpretacions en el conjunt de la societat i de la càrrega ideològica inherent al tema, les explicacions que s’hi han donat han variat molt, fins al punt de ser contradictòries.

Alguns han afirmat que es tracta d’un fenomen universal, manifestació d’atàvics instints presents en tota la humanitat, una interpretació molt en la línia de Hobbes segons la qual els humans són llops per als propis humans. Aquesta idea es va popularitzar a bastament al llarg dels anys seixanta del segle XX coincidint amb la guerra del Vietnam, però ben aviat va trobar arguments incontrovertibles en contra seu.

D’una banda, la constatació de la pràctica absència d’aquest tipus de manifestació violenta al llarg de la major part de l’evolució humana; d’una altra, el fet que s’havien documentat almenys cinc societats contemporànies de caçadors recol·lectors que no entenien ni tan sols el concepte de guer-ra: els indígenes de les illes Andaman (oceà Índic), els xoixon (sud-oest dels Estats Units), els yàmana (Amèrica del Sud), els indis misión (Califòrnia) i els tasaday (Filipines).

Conflictes interessats
Més clar, en canvi, és que la sedentarització i l’aparició dels estats nació va anar acompanyada d’un creixement de la freqüència de la guerra (els primers indicis evidents de confrontació armada col·lectiva s’han datat al Pròxim Orient al sisè mil·lenni aC). Aquest fet s’ha interpretat com una escalada creixent pel control d’uns recursos escassos i una tendència inconscient a la regulació del creixement de la població.

Desgraciadament, el mite d’una humanitat violenta ha arrelat amb prou força com perquè el militarisme pugui ser justificat pels que hi estan interessats i tolerat per la resta de la societat. Els milions de persones que es van manifestar fa una anys contra la guerra a l’Iraq, però, palesen el poc suport que té la guerra arreu del món, i demostren que és promoguda per grups de pressió reduïts, com els fabricants d’armament o les transnacionals petrolieres.

dimecres, 16 de març del 2011

L’INDEPENDENTISME ANIRÀ UNIT A BARCELONA

Jordi Portabella i Joan Laporta, representants d’Esquerra Republicana de Catalunya i Democràcia Catalana, respectivament, han anunciat avui que aniran junts les eleccions municipals de Barcelona del pròxim dia 22 de maig. A aquest pacte, cal sumar-hi Reagrupament, que ja s’hi va sumar fa uns mesos.

Finalment, l’independentisme anirà unit a la ciutat de Barcelona. Aquest pacte a tres bandes suposa un autèntic precedent històric que pot dur una força independentista a treure el millors resultats a l’ajuntament de Barcelona des de que ERC va aconseguir l’alcaldia als anys 30. Les enquestes afirmen que fins i tot podrien disputar el tercer lloc al PP.

Construir una candidatura unitària de l’independentisme era una reivindicació de l’electorat independentista  des de les eleccions al parlament del passat 28 de novembre. Efectivament, pocs dubten que la unitat és una opció importantissima per la causa, no obstant, cal remarcar que construir un pacte unitari entre 3 formacions polítiques diferents és molt més complicat del que pot semblar a simple vista. La gent sol simplificar aquesta unitat de l’independentisme, com si pactar fos tant fàcil com anar a fer un cafè i resoldre 4 qüestions problemàtiques, res a veure. Pel mig s’hi barregen multitud d’interessos polítics i fins i tot personals, i també cal tenir present la voluntat real de les diferents parts d’arribar a un acord. Per tant crec que cal felicitar a les 3 formacions que han aconseguit tancar un pacte que és molt més complicat d’aconseguir del que sembla. Per tant, vull aprofitar aquesta blocada per felicitar a tots els que han aconseguit impulsar una candidatura unitària dels que defensem un estat català.

Aquesta és la composició de la llista que Portabella ha fet oficial avui :

Llista independentista unitària ERC-Rcat-DC a Barcelona

1- Jordi Portabella (ERC)
2- Joan Laporta(DC)
3- Ester Capellas (ERC)
4- Ignasi Planas (Rcat)
5- Anna Arqué (DC)
6- Xavier Florensa (ERC)
7- Ricard Martinez (ERC)

Salut i independència !!

dilluns, 14 de març del 2011

A ESPATLLES DE GEGANTS

Vídeo commemoratiu dels 80 anys d’història d’Esquerra Republicana de Catalunya.


diumenge, 13 de març del 2011

El Girona s'ofega en un córner (El Punt)


article de "El Punt" :  http://www.elpunt.cat/noticia/article/8-esports/52-futbol-catala/382435-el-girona-sofega-en-un-corner.html 

L'aigua va aixafar el que hauria d'haver estat un dia gran a Montilivi i l'estratègia va determinar la sort d'un partit que el Betis es va acabar fent seu. Res fora de guió, perquè ja se sabia que la llevantada deixaria moltes cadires buides a l'estadi i deslluiria l'espectacle futbolístic. I també que, sobre un terreny de joc inhabilitat per al futbol en moltes zones (sobretot als carrils) i cada vegada més pesat, les accions a pilota aturada podrien esdevenir un argument cabdal per desequilibrar el duel.
Per això es fa difícil explicar com Rubén Castro va poder rematar tot sol el servei de córner de Beñat quan el Girona necessitava defensar aquell córner amb el cap, el cor, les urpes i l'ànima. Més fàcil és entendre la desprogramació absoluta dels locals després del gol, malgrat que hi havia temps de sobres. Però la poca energia que els quedava afegida a la plantofada anímica del 0-1 va convertir el tram final del partit en un suplici per als d'Agné. Mai no ho van deixar d'¡ntentar, però no hi havia frescor ni idees ni precisió. I amb un home menys (Tébar va veure dues targetes en 12 minuts) i el Betis ben parapetat al darrere i fent aflorar tota la seva experiència, confiar que arribés l'1-1 era pecar d'optimisme extremat.
Dues parts, dos partits.
Amb un nou dibuix (defensa de cinc, amb tres centrals), el Girona va fer una lectura molt adient del matx en una primera part en què es va jugar durant molta estona a la parcel·la del Betis. Al darrere es va sortir amb la lliçó molt ben apresa: concentració per anticipar-se a les pilotes que tenien com a destinataris els davanters de l'equip andalús, que gairebé no la van flairar. I molt de joc directe, ja que hauria estat una temeritat intentar jugar la pilota en un camp embassat. Consignes molt simples però que amanides amb la intensitat adequada van permetre el Girona dominar el partit i no passar gairebé cap angúnia. I si el pal no s'hagués interposat en el xut de Peragón cap a la mitja hora, qui sap si aquell possible 1-0 hauria estat mitja victòria.
La primera part va fer bona pinta per al Girona. El descans, però, va activar el Betis. I els segons 45 minuts van ser ben diferents. Amb tres o quatre arribades en el primer quart d'hora, l'equip de Pepe Mel va invertir la situació. El pas endavant dels andalusos va allunyar massa el Girona de la porteria de Casto. Per als d'Agné, creuar el mig del camp es va convertir en un petit problema. Arribar a l'àrea rival ja era una odissea. I generar ocasions, una utopia. Imprecisos, els locals amb prou feines van lligar dues o tres passades. La sortida de Kiko Ratón va servir per guanyar pilotes que semblaven impossibles, però la superioritat del Betis al darrere va evitar que el Girona pogués treure petroli de la lluita del canari. La substitució de Jandro gairebé va coincidir amb el 0-1 del Betis, amb la qual cosa l'equip també es va quedar orfe del seu jugador amb més criteri quan va ser hora d'intentar revertir la situació, tot i que el camp no estava per a ell. I els andalusos van acabar gestionant de meravella el resultat, i també el rellotge.

Jordi Danés – El Punt (13/03/2011)

divendres, 11 de març del 2011

L'ASSASSINAT DE SALVADOR SEGUÍ 88 ANYS DESPRÉS (Sapiens)

Us reprodueixo un article de la revista Sapiens :

 El fet històric
Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre, va néixer a Tornabous (l’Urgell) l’any 1886, tot i que quan ell era petit la seva família es va traslladar a Barcelona. De formació autodidacta, ben aviat es va convertir en un dirigent del moviment obrer. El 1918 va ser elegit secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya, des d’on va intentar combinar la lluita obrera amb el catalanisme. L’any 1923 va ser assassinat per pistolers vinculats a la patronal al carrer de la Cadena de Barcelona.

La hipòtesi
Imaginem que Salvador Seguí hagués sobreviscut a l’atemptat del 10 de març del 1923, i a l’etapa del pistolerisme, caracteritzada pels cruents i continus enfrontaments entre sindicalistes de la CNT i grups armats dels sindicats lliures i la patronal. En aquest cas hipotètic, proposem conjecturar sobre com hauria afectat la CNT afrontar la dictadura del general Primo de Rivera amb la presència del Noi del Sucre, el seu líder més carismàtic, i com una confederació políticament intervencionista hagués condicionat el futur Estat republicà i frenat l’hegemonia d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El desenllaç: el lideratge social de la CNT
Amb Salvador Seguí com a cap visible de la CNT a Catalunya, la central sindical hauria desenvolupat mecanismes de lluita social més eficaços per a resistir, sense debilitar-se, la dictadura de Primo de Rivera. Un dirigent carismàtic com Seguí, temperat i realista, sindicalista convençut i favorable a la concreció d’un catalanisme d’esquerres, hauria tingut una influència creixent entre sectors populars, no estrictament obrers. Amb la idea del paper social que havia d’exercir el sindicat que tenia el Noi del Sucre, la CNT hauria plantat cara a la dictadura que hauria començat amb una gran conflictivitat social.

Les coses no haurien estat fàcils: la intervenció obrera hauria dificultat la implantació del cop militar; de resultes, la política patronal d’anihilació dels sindicats cenetistes portada a terme durant aquells anys, amb la complicitat de l’Estat, s’hauria vist reforçada per la repressió del nou Govern, disposat a tolerar només els sindicats que podia, d’una manera o altra, controlar.

El declivi dels pistolers
Si el Noi del Sucre no hagués estat assassinat, la CNT no hauria evitat la clandestinitat, però amb un dirigent com Seguí, amb dots de personatge profètic i home d’acció, no hauria perdut teixit ni eficàcia. La influència dels grups d’acció anarquistes, que sense el Noi van minar l’acció sindical, hauria estat molt petita. I, a més, s’hauria minimitzat la mitologia emergent entre les files cenetistes d’un anarquisme amb vestit de pistoler-venjador, representat per homes com Durruti o Ascaso. En el futur el paper d’aquests grups, aplegats en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hauria estat irrellevant. Superada la dictadura, la CNT de Seguí, pragmàtica, però no per això pactista ni seguidista, conscient que aquell era el seu moment històric, no s’hauria plantejat de manera il·lusa acabar amb la burgesia, però hauria tingut clar que era a qui pertocava dirigir la nova etapa històrica. La voluntat decidida d’engegar un projecte de transformació social viable l’hauria impulsat a intervenir, des del primer moment, en el futur Estat republicà, dirigint-ne les reformes i controlant possibles episodis insurreccionals.

Si el Noi del Sucre no hagués estat assassinat, a Catalunya, la presència i l’ideari poli-ticosocial que representava Seguí hauria condicionat la formació i el paper històric d’ERC, que des del principi s’hauria vist privada de sectors catalanistes bel·ligerants lligats a l’obrerisme. Amb una ERC dèbil, el lideratge social hauria estat de la CNT. D’aquesta manera, sense el vot delegat cenetista, Esquerra Republicana no hauria tingut l’hegemonia política i Macià difícilment hauria patriarcalitzat Catalunya. La II República hauria estat d’un republicanisme de menys declaracions diletants, a la manera d’intel·lectuals de casino, i més de construcció d’estat social.

http://www.sapiens.cat/ca/notices/2011/03/l_assassinat_de_salvador_segui_88_anys_despres_900.php

PRINCIPIS DE LA PROPAGANDA DE GOEBBELS


Principis de propaganda dissenyats per el ministre de propaganda d’ Adolf Hitler entre 1933 i 1945, Joseph Goebbels :

1.- Principi de simplificació i de l'enemic únic.
Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l'adversari en un únic enemic.

2.- Principi del mètode de contagi.
Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s'han de constituir en una suma individualitzada.

3.- Principi de la transposició.
Carregar sobre l'adversari les pròpies errades o defectes, responent a l'atac amb l'atac. "Si no pots negar les males notícies, inventan d'altres que distreguin".

4.- Principi de l'exageració i de la desfiguració.
Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.

5.- Principi de la vulgarització.
Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.

6.- Principi de l'orquestració.
La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D'aquí també ve la famosa frase: "Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat".

7.- Principi de renovació.
S'han d'emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l'adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l'adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.

8.- Principi de la versemblança.
Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els " globus sondes" o "informacions fragmentaries".

9.- Principi de l'acallament.
Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l'adversari, també contraprogramant amb l'ajut dels mitjans de comunicació afins.

10.- Principi de la transfusió.
Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d'odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

11.- Principi de la unanimitat.
Arribar a convèncer a molta gent que pensa "com tothom", creant una falsa impressió d'unanimitat.

divendres, 25 de febrer del 2011

TOTS AMB EL GIRONA

Demà el Girona juga al camp del Vila-Real B, un partit que pot dur l'equip, per primera vegada des que va arribar a la 2A, a posicions de play-off. El repte de pujar a primera a principi de temporada semblava impossible, però la gran temporada dels homes de Raül Agnè permet que l’afició pugui somiar !!

L’entrenador del Girona, Raül Agné, ha explicat aquest divendres, un dia abans d’enfrontar-se al Villarreal B que ara “estem en un moment molt important de la temporada i intentarem consolidar aquest rendiment”. El responsable tècnic blanc-i-vermell considera que l’actual moment del Girona té poc a veure amb el partit contra el Villarreal B de la primera volta: “anem a Castellló a guanyar, a veure si els podem tornar la moneda”.

Sobre el filial del “submarí groc” el de Mequinensa afirma que “el Villarreal B és un equip amb molt, molt, potencial individual. Potser han perdut una mica el joc tan fluid que tenien l’any passat però a nivell individual treuen coses d’allà on no hi ha rés. És un equip molt vertical, de transicions molt ràpides”.

En els darrers partits, tant a casa com a fora, el Girona té un públic fidel i massiu. Agné es mostra feliç amb la il·lusió que s’està generant: “Precisament quan jo vaig arribar aquí vaig intentar treure el victimisme que a vegades tenia el Girona. Jo no vull dir que s’ha de pujar de categoria o fer el play off però el que sí no vull és anar de víctima. Aquesta il·lusió la generen els rendiments dels jugadors, que a dia d’avui és esplèndid”.

Demà seré a Vila-Real per animar l’equip, juntament amb 600 aficioants més del Girona. En total serem 10 busus !!!


ultim ascens del Girona a 2A:



Visca el Girona

Salut i Intendència !!