dimecres, 23 de març del 2011

Totes les societats coneixen la guerra? (Sapiens)

Article de la revista Sapines : http://www.sapiens.cat/ca/notices/2011/03/totes_les_societats_coneixen_la_guerra_927.php

S’han documentat cinc col·lectius de caçadors recol·lectors que no entenen, ni tan sols, el concepte de conflicte bèl·lic 


La qüestió de la guerra és una de les més controvertides que han tractat mai els antropòlegs. A causa de la influència que tenen les seves interpretacions en el conjunt de la societat i de la càrrega ideològica inherent al tema, les explicacions que s’hi han donat han variat molt, fins al punt de ser contradictòries.

Alguns han afirmat que es tracta d’un fenomen universal, manifestació d’atàvics instints presents en tota la humanitat, una interpretació molt en la línia de Hobbes segons la qual els humans són llops per als propis humans. Aquesta idea es va popularitzar a bastament al llarg dels anys seixanta del segle XX coincidint amb la guerra del Vietnam, però ben aviat va trobar arguments incontrovertibles en contra seu.

D’una banda, la constatació de la pràctica absència d’aquest tipus de manifestació violenta al llarg de la major part de l’evolució humana; d’una altra, el fet que s’havien documentat almenys cinc societats contemporànies de caçadors recol·lectors que no entenien ni tan sols el concepte de guer-ra: els indígenes de les illes Andaman (oceà Índic), els xoixon (sud-oest dels Estats Units), els yàmana (Amèrica del Sud), els indis misión (Califòrnia) i els tasaday (Filipines).

Conflictes interessats
Més clar, en canvi, és que la sedentarització i l’aparició dels estats nació va anar acompanyada d’un creixement de la freqüència de la guerra (els primers indicis evidents de confrontació armada col·lectiva s’han datat al Pròxim Orient al sisè mil·lenni aC). Aquest fet s’ha interpretat com una escalada creixent pel control d’uns recursos escassos i una tendència inconscient a la regulació del creixement de la població.

Desgraciadament, el mite d’una humanitat violenta ha arrelat amb prou força com perquè el militarisme pugui ser justificat pels que hi estan interessats i tolerat per la resta de la societat. Els milions de persones que es van manifestar fa una anys contra la guerra a l’Iraq, però, palesen el poc suport que té la guerra arreu del món, i demostren que és promoguda per grups de pressió reduïts, com els fabricants d’armament o les transnacionals petrolieres.

dimecres, 16 de març del 2011

L’INDEPENDENTISME ANIRÀ UNIT A BARCELONA

Jordi Portabella i Joan Laporta, representants d’Esquerra Republicana de Catalunya i Democràcia Catalana, respectivament, han anunciat avui que aniran junts les eleccions municipals de Barcelona del pròxim dia 22 de maig. A aquest pacte, cal sumar-hi Reagrupament, que ja s’hi va sumar fa uns mesos.

Finalment, l’independentisme anirà unit a la ciutat de Barcelona. Aquest pacte a tres bandes suposa un autèntic precedent històric que pot dur una força independentista a treure el millors resultats a l’ajuntament de Barcelona des de que ERC va aconseguir l’alcaldia als anys 30. Les enquestes afirmen que fins i tot podrien disputar el tercer lloc al PP.

Construir una candidatura unitària de l’independentisme era una reivindicació de l’electorat independentista  des de les eleccions al parlament del passat 28 de novembre. Efectivament, pocs dubten que la unitat és una opció importantissima per la causa, no obstant, cal remarcar que construir un pacte unitari entre 3 formacions polítiques diferents és molt més complicat del que pot semblar a simple vista. La gent sol simplificar aquesta unitat de l’independentisme, com si pactar fos tant fàcil com anar a fer un cafè i resoldre 4 qüestions problemàtiques, res a veure. Pel mig s’hi barregen multitud d’interessos polítics i fins i tot personals, i també cal tenir present la voluntat real de les diferents parts d’arribar a un acord. Per tant crec que cal felicitar a les 3 formacions que han aconseguit tancar un pacte que és molt més complicat d’aconseguir del que sembla. Per tant, vull aprofitar aquesta blocada per felicitar a tots els que han aconseguit impulsar una candidatura unitària dels que defensem un estat català.

Aquesta és la composició de la llista que Portabella ha fet oficial avui :

Llista independentista unitària ERC-Rcat-DC a Barcelona

1- Jordi Portabella (ERC)
2- Joan Laporta(DC)
3- Ester Capellas (ERC)
4- Ignasi Planas (Rcat)
5- Anna Arqué (DC)
6- Xavier Florensa (ERC)
7- Ricard Martinez (ERC)

Salut i independència !!

dilluns, 14 de març del 2011

A ESPATLLES DE GEGANTS

Vídeo commemoratiu dels 80 anys d’història d’Esquerra Republicana de Catalunya.


diumenge, 13 de març del 2011

El Girona s'ofega en un córner (El Punt)


article de "El Punt" :  http://www.elpunt.cat/noticia/article/8-esports/52-futbol-catala/382435-el-girona-sofega-en-un-corner.html 

L'aigua va aixafar el que hauria d'haver estat un dia gran a Montilivi i l'estratègia va determinar la sort d'un partit que el Betis es va acabar fent seu. Res fora de guió, perquè ja se sabia que la llevantada deixaria moltes cadires buides a l'estadi i deslluiria l'espectacle futbolístic. I també que, sobre un terreny de joc inhabilitat per al futbol en moltes zones (sobretot als carrils) i cada vegada més pesat, les accions a pilota aturada podrien esdevenir un argument cabdal per desequilibrar el duel.
Per això es fa difícil explicar com Rubén Castro va poder rematar tot sol el servei de córner de Beñat quan el Girona necessitava defensar aquell córner amb el cap, el cor, les urpes i l'ànima. Més fàcil és entendre la desprogramació absoluta dels locals després del gol, malgrat que hi havia temps de sobres. Però la poca energia que els quedava afegida a la plantofada anímica del 0-1 va convertir el tram final del partit en un suplici per als d'Agné. Mai no ho van deixar d'¡ntentar, però no hi havia frescor ni idees ni precisió. I amb un home menys (Tébar va veure dues targetes en 12 minuts) i el Betis ben parapetat al darrere i fent aflorar tota la seva experiència, confiar que arribés l'1-1 era pecar d'optimisme extremat.
Dues parts, dos partits.
Amb un nou dibuix (defensa de cinc, amb tres centrals), el Girona va fer una lectura molt adient del matx en una primera part en què es va jugar durant molta estona a la parcel·la del Betis. Al darrere es va sortir amb la lliçó molt ben apresa: concentració per anticipar-se a les pilotes que tenien com a destinataris els davanters de l'equip andalús, que gairebé no la van flairar. I molt de joc directe, ja que hauria estat una temeritat intentar jugar la pilota en un camp embassat. Consignes molt simples però que amanides amb la intensitat adequada van permetre el Girona dominar el partit i no passar gairebé cap angúnia. I si el pal no s'hagués interposat en el xut de Peragón cap a la mitja hora, qui sap si aquell possible 1-0 hauria estat mitja victòria.
La primera part va fer bona pinta per al Girona. El descans, però, va activar el Betis. I els segons 45 minuts van ser ben diferents. Amb tres o quatre arribades en el primer quart d'hora, l'equip de Pepe Mel va invertir la situació. El pas endavant dels andalusos va allunyar massa el Girona de la porteria de Casto. Per als d'Agné, creuar el mig del camp es va convertir en un petit problema. Arribar a l'àrea rival ja era una odissea. I generar ocasions, una utopia. Imprecisos, els locals amb prou feines van lligar dues o tres passades. La sortida de Kiko Ratón va servir per guanyar pilotes que semblaven impossibles, però la superioritat del Betis al darrere va evitar que el Girona pogués treure petroli de la lluita del canari. La substitució de Jandro gairebé va coincidir amb el 0-1 del Betis, amb la qual cosa l'equip també es va quedar orfe del seu jugador amb més criteri quan va ser hora d'intentar revertir la situació, tot i que el camp no estava per a ell. I els andalusos van acabar gestionant de meravella el resultat, i també el rellotge.

Jordi Danés – El Punt (13/03/2011)

divendres, 11 de març del 2011

L'ASSASSINAT DE SALVADOR SEGUÍ 88 ANYS DESPRÉS (Sapiens)

Us reprodueixo un article de la revista Sapiens :

 El fet històric
Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre, va néixer a Tornabous (l’Urgell) l’any 1886, tot i que quan ell era petit la seva família es va traslladar a Barcelona. De formació autodidacta, ben aviat es va convertir en un dirigent del moviment obrer. El 1918 va ser elegit secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya, des d’on va intentar combinar la lluita obrera amb el catalanisme. L’any 1923 va ser assassinat per pistolers vinculats a la patronal al carrer de la Cadena de Barcelona.

La hipòtesi
Imaginem que Salvador Seguí hagués sobreviscut a l’atemptat del 10 de març del 1923, i a l’etapa del pistolerisme, caracteritzada pels cruents i continus enfrontaments entre sindicalistes de la CNT i grups armats dels sindicats lliures i la patronal. En aquest cas hipotètic, proposem conjecturar sobre com hauria afectat la CNT afrontar la dictadura del general Primo de Rivera amb la presència del Noi del Sucre, el seu líder més carismàtic, i com una confederació políticament intervencionista hagués condicionat el futur Estat republicà i frenat l’hegemonia d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El desenllaç: el lideratge social de la CNT
Amb Salvador Seguí com a cap visible de la CNT a Catalunya, la central sindical hauria desenvolupat mecanismes de lluita social més eficaços per a resistir, sense debilitar-se, la dictadura de Primo de Rivera. Un dirigent carismàtic com Seguí, temperat i realista, sindicalista convençut i favorable a la concreció d’un catalanisme d’esquerres, hauria tingut una influència creixent entre sectors populars, no estrictament obrers. Amb la idea del paper social que havia d’exercir el sindicat que tenia el Noi del Sucre, la CNT hauria plantat cara a la dictadura que hauria començat amb una gran conflictivitat social.

Les coses no haurien estat fàcils: la intervenció obrera hauria dificultat la implantació del cop militar; de resultes, la política patronal d’anihilació dels sindicats cenetistes portada a terme durant aquells anys, amb la complicitat de l’Estat, s’hauria vist reforçada per la repressió del nou Govern, disposat a tolerar només els sindicats que podia, d’una manera o altra, controlar.

El declivi dels pistolers
Si el Noi del Sucre no hagués estat assassinat, la CNT no hauria evitat la clandestinitat, però amb un dirigent com Seguí, amb dots de personatge profètic i home d’acció, no hauria perdut teixit ni eficàcia. La influència dels grups d’acció anarquistes, que sense el Noi van minar l’acció sindical, hauria estat molt petita. I, a més, s’hauria minimitzat la mitologia emergent entre les files cenetistes d’un anarquisme amb vestit de pistoler-venjador, representat per homes com Durruti o Ascaso. En el futur el paper d’aquests grups, aplegats en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hauria estat irrellevant. Superada la dictadura, la CNT de Seguí, pragmàtica, però no per això pactista ni seguidista, conscient que aquell era el seu moment històric, no s’hauria plantejat de manera il·lusa acabar amb la burgesia, però hauria tingut clar que era a qui pertocava dirigir la nova etapa històrica. La voluntat decidida d’engegar un projecte de transformació social viable l’hauria impulsat a intervenir, des del primer moment, en el futur Estat republicà, dirigint-ne les reformes i controlant possibles episodis insurreccionals.

Si el Noi del Sucre no hagués estat assassinat, a Catalunya, la presència i l’ideari poli-ticosocial que representava Seguí hauria condicionat la formació i el paper històric d’ERC, que des del principi s’hauria vist privada de sectors catalanistes bel·ligerants lligats a l’obrerisme. Amb una ERC dèbil, el lideratge social hauria estat de la CNT. D’aquesta manera, sense el vot delegat cenetista, Esquerra Republicana no hauria tingut l’hegemonia política i Macià difícilment hauria patriarcalitzat Catalunya. La II República hauria estat d’un republicanisme de menys declaracions diletants, a la manera d’intel·lectuals de casino, i més de construcció d’estat social.

http://www.sapiens.cat/ca/notices/2011/03/l_assassinat_de_salvador_segui_88_anys_despres_900.php

PRINCIPIS DE LA PROPAGANDA DE GOEBBELS


Principis de propaganda dissenyats per el ministre de propaganda d’ Adolf Hitler entre 1933 i 1945, Joseph Goebbels :

1.- Principi de simplificació i de l'enemic únic.
Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l'adversari en un únic enemic.

2.- Principi del mètode de contagi.
Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s'han de constituir en una suma individualitzada.

3.- Principi de la transposició.
Carregar sobre l'adversari les pròpies errades o defectes, responent a l'atac amb l'atac. "Si no pots negar les males notícies, inventan d'altres que distreguin".

4.- Principi de l'exageració i de la desfiguració.
Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.

5.- Principi de la vulgarització.
Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.

6.- Principi de l'orquestració.
La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D'aquí també ve la famosa frase: "Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat".

7.- Principi de renovació.
S'han d'emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l'adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l'adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.

8.- Principi de la versemblança.
Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els " globus sondes" o "informacions fragmentaries".

9.- Principi de l'acallament.
Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l'adversari, també contraprogramant amb l'ajut dels mitjans de comunicació afins.

10.- Principi de la transfusió.
Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d'odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

11.- Principi de la unanimitat.
Arribar a convèncer a molta gent que pensa "com tothom", creant una falsa impressió d'unanimitat.