dimarts, 11 de desembre del 2012

Després del 25N


Sempre que acaba una campanya, durant la jornada de reflexió, comences a pensar en tot el que ha passat i, sobretot, amb tot el que pot passar. Et passen pel cap mil i un possibles escenaris, des dels més il•lusionadors i més ambiciosos (que sovint acaben fregant la fantasia) fins al més apocalíptics i catastròfics. Al final, repasses tantes i tantes possibles combinacions que, independentment del resultat, la nit electoral acabes dient allò de “mira, que tenia un pressentiment que això podia passar”.

Aquesta vegada, vaig tenir la gran sort de poder viure aquesta reflexió en un escenari immillorable com és l’illa de Manhattan, lluny de casa i del tens ambient preelectoral. A Nova York, a ningú li preocupava gaire el que decidia un petit país situat a l’altra punta del món i amb menys població que la pròpia ciutat. Malgrat això, era inevitable tenir un ull posat des de la distància en unes eleccions tant importants com aquestes i fer, tot i que més relaxadament, aquest exercici d'anàlisi de totes les possibles sorpreses que podíem tenir.

El diumenge, a les cinc de la tarda, hora americana, vaig rebre, de cop i volta una allau de missatges que m’informaven del resultat final. De tots els missatges que em van arribar, el primer de tots va ser el més descriptiu : “Joan, hem quedat
segons amb 21, en Junqueras surt per la tele i sembla que està mig marejat de l’emoció ! i CIU se l’ha fotut, n’ha perdut 12 !”. Vint-i-un diputats, més del doble dels que teníem, i segona força per primera vegada des de la segona república. No diré que no era un dels escenaris que els dia anterior havia arribat a plantejar-me, però no hi ha cap dubte que, hores abans, qualsevol pensament que anés en aquesta direcció tenia el cartell de “fantasia” incrustat. Es difícil de definir l’alegria que vaig sentir en aquell moment, la sensació de victòria, d’haver assolit els objectius que t’havies proposat. Una alegria que es va combinar amb emoció quan, aquella nit, a través d'internet vaig poder veure la celebració del resultat a la seu d’ERC a Barcelona i l’emotiu discurs del gran home de la jornada, l’Oriol Junqueras.

No va ser fins l’endemà que, després d’haver superat l’emoció inicial de la noticia, vaig poder mantenir el cap fred prou estona com per poder fer un anàlisi més global del resultat. CIU, el partit que ha de liderar el procés cap a la independència de Catalunya, havia perdut fins a 12 diputats i s’havia quedat només amb 50. Això si que, sens dubte, representava un escenari que en cap moment havia arribat ni a plantejar-me. El bloc sobiranista favorable a la consulta (CIU, ERC, ICV i CUP) havia obtingut una clara majoria amb 87 dels 135 diputats del Parlament, però Mas s’havia atipat de dir durant la campanya que un mal resultat de CIU podria posar en perill el procés. I si tenia raó ? I va ser en aquell precís moment quan, com Eva quan va menjar-se la poma, vaig sucumbir a la temptació del diable i vaig cometre el gran pecat . Vaig formular-me internament la gran pregunta : “Vols dir que no hauríem anat millor amb una majoria de CIU més amplia ?”. El pes d’aquest moment de dubte sempre el duré a la consciència i, de fet, m’autoimposo com a penitència fer-lo públic amb aquestes ratlles.

Afortunadament, els moments de dubte varen ser fugaços i desseguida vaig veure que la meva primera impressió havia estat la correcte i que els resultats electorals que ens va deixar el 25N, resulten molt beneficiosos, no només per ERC, si no per tot el país.

La necessitat imperiosa que CIU no obtingués una clara majoria en solitari i que ERC obtingués un bon resultat per a poder tenir la força necessària per poder-la empènyer ha quedat demostrada aquests dies amb les negociacions entre les dues forces per formalitzar un acord d’investidura. Republicans i convergents han establerts dues comissions de treball per arribar a pactes. Una per l’àmbit nacional i de país, i l’altra en l’àmbit econòmic i pressupostari. Si analitzem els programes electorals de les dues formacions, veiem com les dues coincidien en la necessitat de convocar una consulta per tal que els ciutadans de Catalunya decidissin lliurement el seu futur. Per altra banda, però, presentaven models socials i pressupostaris radicalment oposats. Això feia pensar que on les negociacions s’encallarien seria en aquests segon àmbit, però que hi hauria acord fàcilment pel que fa a la consulta.
Per sorpresa de tothom, el senyor Francesc Homs, portaveu del govern en funcions, va sortir després de les eleccions afirmant que CIU estava disposada a cedir en totes aquelles matèries econòmiques que els republicans els plantegessin. Oli en un llum! ja tenim acord doncs! Quin altre problema hi podria haver ? Doncs resulta que els problemes no venen per aquesta banda.

Les negociacions avancen molt lentament perquè CIU ha moderat les seves ambicions pel que fa referència a l’àmbit nacional... La consulta, el punt estrella del seu programa, ja no la veuen tant clara. Prefereixen pactar una resolució per a convocar-la en un moment indeterminat del futur que eviti “encotillar-los”. És a dir, un clar retorn a l’estratègia de “la puta i la Ramoneta” i al “qui dia passa, any empeny”.

I és davant d’aquest escenari quan em ve al cap una nova pregunta : “Vols dir que si CIU hagués tret una clara majoria i no depengués de ningú ho tiraria endavant?”. Al meu entendre, els fets de després del 25N demostren clarament que no. Però, en fi, suposo que és d’aquelles coses que no sabrem mai.

En qualsevol cas, el que si queda clar és que CIU te davant una ERC forta, liderant la oposició, i que te tota la intenció de complir les promeses que va fer abans de les eleccions i que, per tant, empenyerà a qui calgui i treballarà fins al final per aconseguir la consulta i, si així ho decideixen els ciutadans de Catalunya, la independència del nostra país. Així que, ben mirat, voleu dir que el dia abans de les eleccions ens podíem imaginar un escenari millor ?


dissabte, 6 d’octubre del 2012

Reflexions personals sobre la unitat

Començo partint de la base que l'objectiu d'una gran entesa entre totes les forces independentistes no és l'entesa en si mateix, si no aconseguir la independència, i a més a més aconseguir-la de la millor manera.
Penso que l'objectiu del que es parlava fa 2 anys (organitzar una coalició capaç d'aglutinar prou massa social com per obtenir una majoria suficient al Parlament per proclamar un referèndum) avui en dia no és realitzable, ja que CIU és qui, de forma inevitable, absorbirà una gran massa de vots sobiranistes, qui obtindrà una gran majoria i qui, per collons, haurà de encapçalar el procés
Per tant, crec que no tindria sentit una hipotètica coalició amb l'únic objectiu d'aglutinar la majoria per portar sola el procés, ja que aritmèticament aquest objectiu és impossible, al menys en aquestes eleccions.
PERSONALMENT, crec que el que cal construir és una alternativa social i nacional a CIU, que s'encarregui de : Per una banda, pressionar per no permetre que la puta i la Ramoneta convergents tornin a entrar en acció i posin en perill el procés que hem aconseguit iniciar. En altres paraules, que serveixi com a motor de l'acció. Per altra banda, també cal que representi la veu d'esquerres en aquest procés. No oblidem, que el Parlament que surti escollit el 25N tindrà la difícil missió de guiar el país en un dels moments més crucials de la seva història i, si tot va com esperem, serà el parlament que inicii la construcció del futur estat català. Així doncs, crec fermament que no podem deixar que sigui la dreta qui lideri en solitari aquest procés i qui decideixi per si sola les pautes de la formació de l'estat català, si no que cal que hi hagi una força independentista d'esquerres que posi el contrapunt (i fins i tot m'atreveixo a dir que el fre) als les possibles aspiracions de conservadors i liberals de fer-se un estat a mida.
Així doncs, a mode de conclusió, penso que el que necessita en aquests moments el país no és una forçada unió per la unió, si no, en tot cas, una candidatura conjunta (o, si més no, plural) àmpliament consensuada i pactada i amb una agenda social explicita i comuna. Si realment no hi ha els punts d'entesa necessaris entre les diferents formacions per tancar un programa complet, clar i en que tothom si senti còmode, penso que la unitat forçada no faria més que difuminar el missatge.

dissabte, 15 de setembre del 2012

El nostre camí cap a la llibertat

Quan veig les imatges de la manifestació de la diada, em venen el cap les paraules amb les que Nelson Mandela va iniciar, l’any 1990, el procés que havia de portar a la fi de apartheid a Sudàfrica : “La nostra marxa cap a la llibertat és irreversible, i no hem de permetre que la por s’interposi en el nostre camí”.
Certament, penso que la manifestació és la prova que el nostre país també ha començat un nou camí, una nova etapa de la seva història, una etapa que ens ha de conduir cap a un estat propi.
Aquesta diada, doncs, serà històrica perquè ha demostrat que l’independentisme ha assolit els grans objectius que eren necessaris per a poder començar el procés.
Per una banda, el fet que prop de 2 milions de persones, d’edats, llengües i procedències diverses, sortissin al carrer, demostra que el moviment independentista s’ha consolidat com un moviment majoritari (imprescindible en un context democràtic) i transversal (cosa necessària per evitar possibles fractures socials).
Per altra banda, el segon objectiu que ha assolit l’independentisme català és madurar prou com per deixar enrera protestes gairebé protocol·làries i sense un objectiu gaire clar a curt i mitjà termini. Per fi, els catalans reclamen amb força que s’iniciï d’una vegada el procés que ha de portar Catalunya a constituir-se com a estat. Per fi es comencen a presionar al govern del país perquè emprengui accions concretes i, el més important, per fi es comencen a debatre sense por i sense vergonya els temes més pràctics sobre com haurà de ser el futur estat català. Prova d’això és que no és estrany aquests dies sentir a les televisions, a les ràdios i als bars debats sobre si l’estat català hauria, o no, de tenir exèrcit, sobre quin paper jugaria dins la UE, quina moneda tindria, quines llengües serien oficials i fins i tot en quina lliga jugaria el Barça ! tota una seria de temes que havien quedat apartats del debat quan les reivindicacions independentistes eres més passionals i romàntiques, que no pas realistes i pragmàtiques.
Així dons, per tot això, penso que Catalunya ha iniciat un procés que te una difícil marxa enrera. La manifestació demostra que societat està ja preparada per donar el pas, i ja ha près una decisió. Ara cal que el govern del país (el d’ara o el que surti d’unes possibles eleccions anticipades) en prengui nota i demostri que està a l’alçada del repte en que la història l’ha col·locat. I, ja que he començat amb una cita d’un president, permeteu-me que acabi amb una altra, com va dir John F. Kennedy, "la dificultat és una excusa que la història mai accepta”.

dimecres, 18 de juliol del 2012

El que ens retallen és la democràcia


En èpoques com l’actual, sovint es cita aquella famosa frase que sens dubte tots hem sentit : “En xinès, la paraula crisi i la paraula oportunitat s’escriuen amb el mateix símbol”. Una frase típica de llibres d’autoajuda que, normalment, s’utilitza per intentar apujar la moral a una població desmoralitzada per la difícil situació que li toca viure, que intenta injectar a la gent l’esperança que tornarà a sortir el sol quan passi la tempesta i que el mon que ens trobarem pot ser un món millor que el que teníem al començar.  
El problema és que la història ens ensenya que, massa sovint, les crisis son una gran oportunitat també per aquells que el que volen és acabar amb les llibertats i els drets de tots els ciutadans.
Aquests últims dies, estem veient com el govern de Madrid, controlat per una barreja de poders econòmics indeterminats i un Partit Popular que està ensenyant la seva cara més centralitzadora, identitària i liberal que es recorda des els temps de Jose Maria Aznar, ha sabut aprofitar a la perfecció la oportunitat que li ha brindat aquesta crisi.
Amb els mantres de la “responsabilitat”, la “racionalització de la despesa”, el “no hi ha altra solució” i les constants criminalitzacions de sindicats, organitzacions i partits polítics que no els són afins, ajudats per la por i el desconcert creixent entre la població, estan retallant a gran escala i a marxes forçades tots i cada un dels avenços que la societat havia aconseguit en els últims 30 anys.
La reforma laboral del passat més de febrer va carregar-se els drets laborals més fonamentals i va criminalitzar els sindicats, les retallades en serveis bàsics com la salut o l’educació posa en perill el present i el futur de nosaltres mateixos i dels nostres fills i la reducció de les prestacions socials per dependència, integració social o atur fa que moltes famílies no puguin arribar a final de més.
Algunes de les últimes mesures que s’ha donat a conèixer és la reducció d’un 30% en el nombre de regidors i el buidatge de competències dels ajuntaments del nostre país. Aquesta mesura ha estat venuda com una simplificació de la sobrecarregada, i massa sovint ineficient, administració. Però alerta, la reforma dels nostres ajuntaments no és més que un pas més de la dreta més reaccionaria de retallar la democràcia ...
La reforma pren competències als consistoris municipals, que són escollits democràticament per els ciutadans, en favor d'una administració la ineficàcia i la inutilitat de la qual ha quedat demostrada com són les diputacions. Una administració, a més, els membres de la qual són escollits a dit i no per elecció dels ciutadans.
També es retalla un 30% el nombre de regidors dels ajuntaments. Aquesta reforma ha esta rebuda amb bons ulls per part d’una part important de la opinió pública, segurament a causa de l’actual desprestigi que pateix la política. Si analitzem a fons la mesura, però trobem que es tracta d’una reforma totalment demagògica que no suposarà un estalvi realment important, ja que el 80% dels regidors de Catalunya no reben retribució per a realitzar la seva tasca. L’autèntic gruix de la despesa de sous dels consistoris municipals els trobem concentrats en sous milionaris d’un grup reduït d’alcaldes i regidors que poden imposar-se el sou a la seva voluntat. Aquests sous, els seguiran cobrant independentment de si el consistori te 13 o 17 regidors, així doncs, seria molt més lògic limitar els sous d’alcaldes i regidors de govern en funció del pressupost i la població del municipi i impedir l’acumulació de sous que no pas reduir el nombre de regidors.
El que realment generarà la reducció de regidors és menys pluralitat democràtica, la barrera per obtenir representació augmentarà i deixarà els partits petits sense representació. A molts ajuntaments CIU-PSC-PP (els mateixos, curiosament, que han controlat fins ara el govern de Madrid) seran els que tindran l'hegemonia. Aquesta situació tindrà especial afectació en aquells municipis d’entre 10.000 i 20.000 habitants (de 17 a 11 o 13 regidors). En aquests municipis, fins ara el 5% minim de vots requerits per poder aspirar a obtenir representació era gairebé una assegurança de poder entrar al consistori. Amb la reducció de regidors, en la majoria dels casos, la barrera per entrar passarà a ser del 7-8% depenent dels resultats de cada municipi.
Això si, només es retallen els càrrecs que son escollits democràticament per els ciutadans. Els càrrecs que són escollits a dit com els càrrecs de confiança dels ajuntaments i tota l'estructura de diputacions i consells comarcals (que sovint són cementiris d'elefants a l'estil del senat) no es toquen. No serà perquè són els mateixos grans partits que donen suport a les retallades els que controlen la majoria de totes aquestes estructures ?? no serà que si es retallen càrrecs escollits a dit es carregarien tota la xarxa clientelar que és la base de la seva estratègia electoral ?? 
Ja ho veieu, Efectivament, la crisi és una oportunitat, si, però una oportunitat per destruir els nostres drets i arrabassar-nos la democràcia que tant ens ha costat de construir. És ara el moment que tots plegats hem de demostrar els nostres valors com a societat i com a país. No podem permetre que la crisi, i la por que genera a la ciutadania, serveixi d’excusa per esclavitzar-nos i hem defensar fins al final la nostra llibertat i el nostre poder sobre les institucions. Com deia Benjamin Franklin, Aquells que renuncien a la llibertat essencial per obtenir una seguretat temporal, no mereixen tenir ni llibertat, ni seguretat.

dissabte, 2 de juny del 2012

Discurs proclamació de la República Catalana de Francesc Macià del 1931

El 12 d'abril de 1931, la formació política nascuda de la unió de totes les forces republicanes d'esquerres i catalanistes, ERC, obté una victòria espectacular a les eleccions municipals. Dos dies després, el president d'ERC, Francesc Macià, esperonat per el suport electoral dels ciutadans, surt al balcó de la Generalitat i proclama la República catalana amb la següent proclamació :

Catalans :
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d'abril de 1931.

Manifest de Carles Maria Isidre de Borbó (16 de juny de 1872)


A la mort de Ferran VII, el 1833, hi varen haver dos pretendents a ocupar el tron d'Espanya. Un era la seva filla, Isabel, de només 4 anys d'edat, l'altre era el seu germà petit, Carles Maria Isidre. Aquest és el manifest en que intenta guanyar-se el favor dels catalans en la lluita per la successió.

Amant de la descentralització, avui us dic públicament i solemnement, intrèpids catalans,aragonesos i valencians: fa un segle i mig que el meu il·lustre avi Felip V va creure que el seu deure era esborrar els vostres furs del llibre de les franquícies de la pàtria. El que ell us va prendre, jo com a rei us ho retorno: que si un dia vau ésser hostils al fundador de la meva dinastia, baluard sou ara del seu legítim descendent. Jo us retorno els vostres furs perquè sóc mantenidor de totes les justícies. [...] I Espanya s’adonarà un cop més que a la bandera, on hi ha escrit Déu, Pàtria i Rei, hi ha escrites totes les legítimes llibertats. Furs vigents a Catalunya en temps de Felip V i atorgats novament per Carles VII. Primer. La incorporació del Principat, de la mateixa manera que els Estats d’Aragó,València i Mallorca, a la corona de Castella, és pel camí de la «unió federativa» que li permet gaudir de la seva antiga noblesa, tant en lleis i privilegis com en territori i govern.Segon. La religió única és la catòlica, apostòlica i romana.Tercer. El rei de Castella no pot ser reconegut com a comte de Barcelona si abans no ha jurata les Corts Generals de guardar i defensar els furs del Principat.

Manifest en que les autoritats napoleòniques demanen als catalans la col·laboració amb l'administració francesa (1810)


El 1810, les tropes franceses ocupen tot l'Estart Espanyol. Napoleó annexiona Catalunya a França, i passa a ser una provincia més de l'Estat Francès. Aquest és el manifest que va publicar en francès i català demanant la col·laboració de la població catalana amb la nova administració

Vàries vegades, fent la guerra sobre vostre país, havia admirat los esforços del vostre ingeni i amor al treball que vos feien superar les traves que vos oposaven per naturalesa i més l’apatia i debilitat d’un govern distant. Sens canals, sens camins, sens ports, haveu fet prodigis per la vostra indústria. Calculeu a quin grau de glòria podeu pervenir baix la direcció d’un govern il•lustrat, paternal i vigilant!
Si, vencedors d’Atenes i Neopàtria, es va restablir vostre antic comerç amb Orient, la pàtria catalana va a renàixer de les seues cendres. (…)Els francesos sempre us han abraçat i emparat en vostres conflictes. Carlemany salvà Catalunya de la tirania dels sarrasens (…) En 1641, en vostres problemes, demanàreu a la França que us governés i permaneixéreu alguns anys baix son emparo. Vostra indústria, activitat i costums són tan conformes, que amb fundament us anomenen els francesos d’Espanya.Napoleó el Gran us allarga els braços tutel•lars, veient que les entranyes de la vostra pàtria es despedacen pel furor revolucionari que us han inspirat els vils anglesos (…).Catalans, presteu-vos dòcils a ma veu: obriu els ulls; considereu vostra situació i els mals que us rodegen, i veureu que, si persistiu en el deliri, vostra pàtria va a submergir-se en un abisme de desolació.



Humbert de Beaumont, comissari general de la policia de Catalunya durant la ocupació francesa, 1811:

"Els catalans no tenen idees fixes i dubten del futur que volen per al seu país.
Seran espanyols? Molts se sentirien molestos. Seran francesos? Hi hauria molts descontents. Restaran independents? Aquest situació afalagaria llur vanitat. Però els més previnguts senten que són massa febles per formar sols un estat sobirà.
Deixeu als catalans un fantasma d'independència. La província aviat serà pacificada."

Descripció de Roses segons el diccionari elaborat per pascual Madoz entre 1846 i 1850.


Rosas. Provincia i diócesis de Gerona, partido de Figueras. Es un puerto habilitado para el comercio de importación i exportación al extranjero, y de cabotaje. Cabecera del distrito marítimo de ese nombre, que comprendre esta vila i Castellón de Ampurias, i pertenece al partido de Palamós, tercio de Barcelona, departamento de Cartagena (…)Su clima es templado y sano, aunque algo cálido en verano, porque se halla una cordillera de montes que baja de los Pirineos que impide que la población disfrute de las frescas brisas. Las enfermedades comunes son uehres intermitentes. Tiene 1000 casas de regular construcción(…). Se divide la población en dos partes, separadas por un torrente, sobre el que hay un puente de ladrillo para la comunicación entre ambas; la occidentales propiamente lo que se llama Rosas, y la oriental se denomina la Punta. Ala salida de la villa, parte Oeste, se levanta la plaza de Armas, construida en 1543, bajo la dirección del ingeniero (…) describe un pentágono irregular, circuido de un gran fortaleza, y contiene en su recinto la casa del gobernador militar, plana mayor, y subalternos, pabellones para la tropa, almacenes para víveres, pertrechos, pólvora, y la antigua. iglesia que fue arruinada en la guerra de 1793, de cuyas resultas se construyó la que hoy existe dentro de la villa; en el día se halla casi del todo arruinada esta fortificación y sus edificios, principalmente del lado del mar, desde el bastión de Santa. María, por cuya parte batieron y practicaron la brecha los franceses en el asedio de 1808. Hay escuela de instrucción primaria elemental, dolada con 200 ducados anuales, y concurrida por 450 niños y niñas; una iglesia parroquial (Santa María), cuyo cura es de termino y de provisión real y ordinaria, servida por 3 párrocos, vicario y beneficiados; este templo se empezó á construir en 1795, y aun no se halla del todo concluido : además tiene otro castillo llamado la Trinidad, para la defensa del golfo, situado en-un picacho al Sur Este de la población, acosado 4/4 de leg., y A su pié en la lengua del agua hay una batería para 5 cañones. Durante el asedio fue volado este castillo por los ingleses, por la imposibilidad en que se hallaba de sostenerse y de ser socorrida la tropa española que lo guarnecía, por la escuadra que estaba á la vista. En la parte opuesta, sobre la misma ribera, están los pueblos-de la Escala y San Pedro, que vienen á ser puertos de la bahía. Esta villa tan ventajosamente situada para el comercio de exportación de los frutos del Ampurdán, y artículos industriales de la inmediata villa de Figueras, carece de muelle, y podría tenerlo excelente, tanto por el fondo de sus aguas, como por el abrigo que le proporciona la vecina costa del Este en atención á estas circunstancias te concedió el Gobierno el derecho de tonelaje para su construcción, pero hasta ahora no se ha formado mas que el plano. Pare facilitar las exportaciones del Ampurdan por medio de esta muelle, existe otro proyecto , sobre un canal de navegación, surtido por las aguas de los г Pluvia y la Muga desde el golfo á la v. de Figueras. Cuando estos planes se realicen, se verá renacer de sus ruinas esta desconocida colonia de los Kodios, que tan célebre fue en la antigüedad.

divendres, 16 de març del 2012

GERMANS RAHOLA, UNA VIDA DEDICADA A LA LLUITA

Josep Rahola i d'Espona
Ara fa una setmana, en l’últim congrés comarcal celebrat a Figueres, vaig tenir el gran  honor de poder conèixer a Josep Rahola i d’Espona, militant històric d’ERC.
Rahola, que als seus 94 anys te ja un delicat estat de salut i problemes de mobilitat, va insistir que volia assistir al congrés i exercir el seu dret a vot. Allà, vaig poder conversar una estona amb ell.
D’aquella conversa en conservo un profund i emocionant record. Conversar amb ell era com parlar amb un trosset de la història del republicanisme i del nostre país en general. Poder recollir en primera persona el testimoni de gairebé un segle de lluita és un privilegi que no tothom te. Primer de tot, em va preguntar com em deia i d’on era. “Si jo no vaig néixer a Roses va ser per accident, tota la meva família son d’allà” va començar dient.
També m’explicava la història dels seus primers anys de militància política, que es va formar com a enginyer, la seva experiència durant la guerra, els problemes que va tenir després, els seus anys a Madrid com a senador d’ERC ... En total hi vàrem ser només uns 20 minuts, però uns minuts que, de ben segur, no oblidaré durant molts anys.
Josep és, a més, germà d’un altre il·lustre republicà, també vinculat al nostre poble, Frederic Rahola i d’Espona, que dona nom a una de les places principals de Roses.
Frederic va estar vinculat al mon de la política ja des d’abans de la guerra, quan treballà per el departament d’hisenda de la Generalitat republicana. És després de la guerra, però, quan comença a desenvolupar l’activitat política i cultural per la que se’l recordaria.
A l’exili, a França, va dedicar-se a organitzar juntes d’auxili per a tots els milers de republicans que s’havien vist obligats a abandonar el país i que solien malviure en camps de concentració francesos. El 1942 aconseguix tornar a Catalunya gràcies al seu cunyat, l’historiador Jaume Vicens i Vives. Fou amb Vives amb el que crearien l’editorial “Teide”, que publicava llibres didàctics, molts d’ells sobre història, i que, a partir de 1954, començaria a editar llibres en català.
El 1977, quan el president de la Generalitat Josep Tarradellas tornaria de l’exili i reinstaura la institució, Frederic Rahola fou nomenat conseller de governació del govern provisional, càrrec que únicament ocuparia durant un any.
Anys després, el 1984, fou nomenat com a el primer síndic de greuges de Catalunya, càrrec que ocuparia fins el 1992, quan fou substituït per Anton Cañellas.
Quan repasses la trajectòria dels germans Rahola, quan veus tots els anys de la seva vida que varen donar per a lluitar, per un objectiu que creien que era just, per un país que creien que havia de ser lliure, t’adones de què és realment un heroi, de què és realment exemple a seguir ...
I, sens dubte, cal els més joves els homenatgen dia a dia de la millor manera, seguint la seva lluita fins a la victòria final, fins que aquest país sigui lliure. I si mai estem cansats o creiem que la batalla s’eternitza, cal que pensem sempre que molta gent, com els Rahola, abans que nosaltres, van entregar tota la seva vida per mantenir viva la flama de la llibertat, i que, a nosaltres, ens pertoca mantenir-la més viva que mai !!

Salut i República !!

dimecres, 1 de febrer del 2012

ROSES I LA LLEGENDA D’OTGER CATALÓ

Ara fa uns dies, remenant per els diferents diaris digitals rosincs, vaig descobrir una iniciativa nascuda a la xarxa. Un dels usuaris, a través d'un article d’opinió, defensava que l’enginyer militar Giovani Battista Calvi tingui un carrer dedicat a la nostra vila.
Personalment estic totalment d’acord que l’home que va dissenyar la muralla exterior de la nostra Ciutadella, per encàrrec del rei Carles I, tingui un reconeixement al nostre poble. Ja que obrim aquest tema, però, crec que estria bé fer un repàs en profunditat dels noms dels carrers i places de Roses i plantejar-nos si n’hi falta algun.

Si fem un vol pel poble, trobem carrers dedicats a personalitats com l’Almirall Federico Gravina, famós per la seva participació a la batalla de Trafalgar i per la seva fidelitat a la corona espanyola. També trobem nombrosos carrers dedicats a capitals europees com Viena, Paris, Londres ... No obstant, no trobem cap plaça ni cap carrer dedicat a grans personatges amb una relació molt directe amb Roses i que són plenament coneguts arreu del país. Penso, per exemple, amb un dels personatges llegendaris del nostre país : Otger Cataló
Segons diu la llegenda, Otger Catalò era un cavaller que va viure durant el segle VIII. En un atac els sarraïns varen matar a tota la seva família i el varen ferir greument. Otger va decidir reunir un exèrcit per derrotar als invasors que l'hi havien pres allò que ell més estimava i que havien ocupat les seves terres. Va fer ressonar una trompeta de banya de cabra per les muntanyes de Pirineus i nou cavallers varen respondre a la seva crida. Els nou cavallers es varen reunir a Montgrony, a l’actual Ripollès, on varen unir les seves espases i varen jurar que no abandonarien la lluita fins que aquella terra fos conquerida.
Els nou cavallers es varen repartir per tot el territori i el seu líder, Otger, va ser el primer d’obtenir una gran victòria contra els sarraïns. Concretament, en una batalla a la ciutat de Roses. La llegenda, acaba explicant que es va homenatjar la casa del castell de Cataló, per el seu coratge en la batalla, posant el seu nom a la terra que acabaven de conquerir, Catalunya.

Sens dubte, això no és més que una llegenda, basada en la vida de Otger Danés, duc d’Aquitània, que va lluitar a les ordres dels francs contra els sarraïns i que va perdre la vida a la batalla de Roses, que va tenir lloc l’any 735 d.C. Però, perquè Roses no pot potenciar les seves llegendes ? Són molts els pobles que ho fan. Penso, per exemple, en quan el meu avi, natural de Maçanet de Cabrenys, m’explicava la llegenda de la fundació del seu poble a mans del mític Roldan, que té un monument a la plaça principal del poble. O també podem recordar pobles que han explotat les seves llegendes fins al punt que són conegudes arreu del país. Com per exemple Ripoll, que reivindica la figura del compte Guifré el Pelós i el títol de “bressol de Catalunya”. Una tasca que, per cert, sol resultar beneficiosa, ja que en pràcticament tots els pobles on s’han potenciat les seves llegendes, a més de contribuir a estructurar una identitat local més forta, s’ha aconseguit que la història mítica sigui un element més per donar a conèixer el municipi i un reclam turístic.
Penso, doncs, que ja és hora que el poble de Roses reivindiqui i potenciï, com fan a molts llocs, els seus mites, i que si els catalans dels segle VIII varen homenatjar al compte Otger del castell de Cataló posant el seu nom a un país, crec que com a mínim, els rosincs del segle XXI li devem començar a homenatjant-lo posar-li el seu nom a un carrer.