dijous, 10 de juliol de 2014

Una ciutat viva, una ciutat on viure

A casa nostra, hem pogut constatar que hi ha qui vol construir una ciutat sense música. Qui creu que una ciutat devorada pel silenci i la monotonia és una ciutat millor per viure

Deia Pierre de Rousard que la mare natura, en veure com seria de dura la nostra vida sense alegria va crear la música.


De fet, si ens ho parem a pensar què seria la nostra vida sense música? Aquest element fonamental per fer-nos emocionar, per fer-nos gaudir, per fer-nos sentir vius... Ningú imagina una festa sense música, una pel·lícula sense acords, un himne sense ritme. Són les notes musicals les que donen vida a un lloc, a un moment, a un fet.


Amb les ciutats, passa una cosa semblant. Les ciutats són, en el fons, organismes vius que necessiten el mateix que qualsevol altre. Necessiten l'amor dels seus habitants per créixer, necessiten que se'n preocupin per mantenir-se i, igual que les persones, necessiten música per viure.


Que les notes recorrin els carrers de la ciutat, que els artistes puguin crear i guanyar-se la vida a casa seva, que la gent que ens visita i la gent de casa pugui sentir-se a gust en una terrassa, tot això són elements fonamentals per tal de construir la ciutat activa, dinàmica, jove i alegra que hem de crear.
És evident que una ciutat és, sobretot, per viure-hi, però, que vol dir viure? És donar vida crear una ciutat apagada, trista i tancada? La música i la vida (a Roses i a tot arreu) no només són compatibles, sinó que, de fet, són inseparables.


Pau Casals va afirmar un dia (citant a Nietzsche) que la vida sense música seria un error. Una Roses sense música, també.

dilluns, 7 d’abril de 2014

La Roses que volem

La urgència social, derivada de l'actual context econòmic, i la necessitat de travar projectes ambiciosos i a llarg termini per a una nova Roses són els dos elements entorn els quals hem començat a treballar una sèrie de ciutadans i ciutadanes de la vila de cares a les properes eleccions municipals de 2015. De sensibilitat progressista i agrupats al voltant del valors representats per Esquerra Republicana de Catalunya (que tinc l'honor de presidir al nostre municipi des de fa uns mesos), estem immersos en la creació d'una àmplia candidatura d'esquerres que, tot i partint d'ERC, aconsegueixi transcendir les seves sigles per tal de generar, realment, una autèntica alternativa progressista a l'actual govern conservador CiU-PP.

Partim de la premisa que, al contrari del que determinats sectors de l'opinió pública (o més aviat publicada) volen fer creure, tots els governs tenen diferents models de gestió, tots ells igualment vàlids, factibles i legítims. Aquests models diferenciats no es queden en idees abstractes de cosmovisió, sinó que es tradueixen en projectes concrets aplicats, en cada cas, a la realitat social pertinent.

En el cas de Roses, els diferents models que regeixen la nostra Vila s’han fet palesos al llarg de les últimes dècades per a qualsevol que ha tingut la paciència d'aturar-se cinc minuts a analitzar-ho. Per una banda, tenim el model de poble petit, tancat en sí mateix, amb una societat civil adormida, que es deixa portar sovint per dinàmiques endogàmiques i que afavoreix les xarxes clientelars i els governs “stablishment”, que no van més enllà de la gestió del dia a dia.

Enfront d'això, existeix també un altre model de municipi possible. El model que busca una ciutat oberta a l'entorn i al món, socialment i associativa rica i plural, realment participativa, que desenvolupi totes les seves potencialitats per generar oportunitats a les noves generacions, que sigui amable i inclusiva perquè tothom pugui sentir-se'n part. Un model que no necessita un govern simplement gestor, sinó també transformador.

És al voltant d’aquesta segona opció que nosaltres volem vertebrar el nostre projecte. Com a progressistes i com a republicans, estem convençuts que la obligació de les institucions democràtiques no és l'adaptació d'aquestes a la realitat vigent, sinó sobretot la realització d'una acció transformadora que canviï aquesta realitat per a fer-la més justa. Cal que la política recuperi el seu paper rector: no hem de deixar el nostre futur en mans dels poders fàctics o de la resignació davant d'aquests.

Així doncs, la nostra aspiració de futur és construir un projecte que tingui, per una banda, la clara finalitat d’aconseguir la Roses que volem: oberta, justa, moderna, dinàmica, culta i avançada. I, per l’altra, que sigui prou obert perquè tots els progressistes de Roses, amb independència de la seva tradició política o les sigles amb les quals se sentin representats, puguin sumar-s’hi i sentir-se seu. Per això, caldrà obertura de mires, deixar enrere determinades visons i algunes dinàmiques partidistes. Però ho farem des del convenciment que no hi ha millor forma de defensar i respectar els principis d’Esquerra que derruint els murs que avui en dia separen a la societat dels partits i des de la certesa que és només des d’aquestes bases que podrem assolir les importants fites plantejades més amunt.

La Roses del futur s’apropa, però no arribarà fins que no siguem nosaltres els que tinguem el valor d'anar a conquerir-la.

dijous, 27 de febrer de 2014

Professionalitat

No és estrany veure, tant en mitjans de comunicació com en converses de bar, una crítica més o menys constant a allò que popularment es coneix com el polític professional.
Magradaria, mitjançant aquestes breus ratlles, analitzar en profunditat aquest binomi per tal de posar en qüestió, des de la més absoluta humilitat, aquest concepte que tant ha calat entre l'opinió pública.
La primera paraula que voldria analitzar és la de polític. He vist mil vegades una notícia que recorre tota la xarxa que afirma Espanya (entenc que referint-se a tot lEstat espanyol) té 300.000 polítics; Alemanya, 80.000. Un anunciat que mai he acabat dentendre, Per què en cap cas sespecifica què és un polític i com es fa aquest còmput per arribar a la xifra de 300.000.
La paraula, és una daquelles que tothom utilitza, però ningú té del tot clar quins són els límits del seu significat. Si n’analitzem lorigen més etimològic, veiem que ve de la paraula grega polis, que traduïda literalment vol dir alguna cosa semblant a ciutat, tot i que en la connotació que se li dóna podria anomenar-se també com lespai públic que compartim tots. Una persona que es dedica a la política, doncs, es podria definir com algú que es dedica a aquells assumptes que tenen a veure amb la comunitat. Un significat que, per una banda, va molt més enllà de la clàssica connotació de polític com a càrrec electe (generalment amb corbata, cotxe oficial i sous milionaris), que inclou tothom que treballa per la comunitat: sindicalistes, membres dassociacions, AMPAs, ONGs, etc. 
Per altra banda,  trobem un significat al qual em costa bastant donar el valor pejoratiu que molts sesforcen a relacionar-hi. Només hi ha 300.000 polítics a lestat? Vol dir que només 300.000 dels 47.000.000 despanyols treballen per la comunitat? Doncs tant de bo nhi hagués molts més!
Pel que fa a la segona paraula, professionalitat, és una qualitat que, sorprenentment, no només no es demana, sinó que, a vegades, sembla que es rebutja en l’àmbit de la política.
En totes les professions, des de lampistes fins a arquitectes o metges, la pitjor injúria que pots dedicar a algú que desenvolupa aquestes funcions és la de manca de professionalitat en el desenvolupament de la seva tasca. En el cas de la política, però, veiem tot sovint com hi ha gent que fins i tot presumeix de no ser professional en fer la seva feina.
La paraula professional ve del llatí profiteri que vol dir quelcom semblant a parlar en públic (daquí ve la paraula professor). Amb el pas dels anys, ha anat canviant de connotació, fins a significar quelcom semblant a donar raó pública de la feina ben feta. És a dir, que un professional és aquell que en el desenvolupament de la seva tasca sajusta a la normativa legal, ètica i tècnica –sigui escrita, o no– que la regula.
Si convenim tots plegats que en l’àmbit institucional la feina dun polític és la bona gestió de les institucions que dirigeix, la transparència, el respecte als principis democràtics i, per sobre de tot, vetllar per linterès de la comunitat, el polític professional seria aquell que compleix, amb el màxim de rigorositat possible, amb aquestes funcions. Els polítics que posen per damunt els seus interessos personals, que menteixen a lelectorat i que malversen els fons que els toca gestionar són precisament aquells que han de ser acusats de no ser-ho.
Així doncs, amb aquest text vull reivindicar dos termes que actualment no disposen del prestigi social que es mereixen i que crec que cal que es posin en valor.

Cal abandonar els raonaments demagògics, afrontar els problemes amb el cap clar i tenir clares les solucions que proposem. La nostra societat necessita ara més que mai gent que es preocupi del col·lectiu i no només de lindividu, necessitem, doncs, més políticsen tots els àmbits. I els polítics que necessitem són aquells que intentin complir les seves responsabilitats amb el màxim deficàcia, servei públic i rigor possible. És a dir, i deixeu-mho dir clarament: necessitem polítics professionals.

dimecres, 22 de gener de 2014

Trencaments

Fa uns dies varem veure com, per primera vegada, el Parlament de Catalunya sol.licitava solemnement al Congrés dels Diputats espanyol que es transfereixin les competències en referèndums per poder celebrar, dins la legalitat espanyola, la consulta del proper 9 de novembre.

Tot i la importància del moment, el fet que finalment va transcendir a la premsa va ser que 3 dels 20 diputats del PSC varen trencar la disciplina de vot imposada per Pere Navarro i varen donar suport a la petició. Aquest fet ha provocat un sisme al PSC, que amenaça de ser el "tret de gràcia" a la llarga agonia dels socialistes catalans.

Aquesta amenaça de trencament del PSC, però, ha estat utilitzada per molts mitjans unionistes com a suposada demostració de com el debat sobiranista "separa" la societat catalana. L'argumentari és alguna cosa així com "de la mateixa manera que s'ha trencat el PSC, es trenquen moltes famílies".

Aquest argument, al marge de ser una clara mostra de la pobresa intel.lectual amb la que els contraris a la consulta ataquen el procés, demostra, sobretot l'essensia antidemocràtica de molts dels que defensen aquestes tesis. A Catalunya s'ha obert un debat ric i plural, al qual tothom està cridat a intervenir. Evidentment, com en qualsevol societat democràtica, han sorgit una gran diversitat d'opinions i tendències, totes elles legítimes i respectables. Per a un demòcrata convençut, el debat no és mai un element de discòrdia, sinó de trobada i enriquiment. I la democràcia, el dret a vot, no és una forma de dividir la gent segons la seva ideologia, és una forma d'unir-la independentment de quina sigui la seva ideologia.

I dins d'aquest procés, la crisi del PSC respon únicament a la recomposició del mapa polític català que ha obligat als partits a resituar-se (no sempre amb consens intern, com en el cas dels socialistes) en els eixos de coordenades d'aquest nou mapa.

El camí que hem emprès portarà a canvis i perquè tots aquests canvis arribin de la millor manera cal que totes les opcions siguin valorades i defensades. Cal que la societat catalana, tal com està fent, actuï com una societat democràticament madura i visqui, malgrat els sorolls i els intents de distorsió, el debat com un element de creixement i civisme.

Fa dècades que cohesionem aquest país i hem arribat a construir una societat plural però unida. Aquest és el nostre principal valor de cara a encarar els moments històrics que tenim per davant i, per més que ho intentin, no ens el prendran.

Salut i República

dissabte, 11 de gener de 2014

Article de Joan Comorera publicat el 1932 a "Justícia Social"

PATRIOTA CENT PER CENT

Ha dit Largo Caballero: “No volem que s'atorgui res que pugui ésser una minva per a la unitat nacional... Hi haurà, en definitiva Estatut, sense desmembracions”.

¿Ha parlat l'espanyol o el socialista? L'espanyol. Sols un espanyol segle XIX, antisocialista, pot parlar d'unitat nacional, pot veure en l'Estatut una “desmembració”. Un socialista, no.

Un socialista sap que el concepte de sobirania ha estat superat pel de coordinació internacional de principis i d'interessos.

Un socialista sap que el concepte de pàtria no és ja el que podia tenir un príncep de sang, ni un príncep d'alcova, o els malaurats “herois” de Cavite.

Un socialista sap que el concepte d'unitat no vol dir ja absorció, centralització, ni sometiment a un centre més o menys artificial, de parasitisme més o menys accentuat.

Un socialista sap que tots aquests conceptes, com tants d'altres que regulen i dirigeixen la vida dels homes i dels pobles, han sofert una revisió profunda justament sota la llum poderosa dels principis i dels mètodes socialistes.

I, també, un socialista sap que únicament una mentalitat imperialista ha d'oposar la unitat pàtria al principi d'autodeterminació, de veure un perill de desmembració en una redistribució de serveis i de facultats dins un clos estatal.

¿Què és, doncs, Largo Caballero?

dimecres, 8 de gener de 2014

La Roses republicana

Aquests mesos estem vivint un període de canvi. Flota en l'ambient la sensació que aquests moments que vivim seran històrics i ens portaran cap a alguna cosa nova. Aquesta il·lusió pel canvi, aquest pessigolleig a l’estómac que tens quan esperes la resolució d'una situació incerta però emocionant, em porten inevitablement a comparar els temps que vivim amb situacions pretèrites semblants. Un bon exemple d'aquests tipus de moments és la victòria electoral republicana i la proclamació de la República de l'any 1931. 

Les eleccions del 12 d'abril de 1931 varen acabar amb una inapel·lable victòria de les candidatures presentades per un petit partit republicà, fundat només 15 dies abans per Francesc Macià i Lluís Companys: Esquerra Republicana de Catalunya. Aquesta victòria va ser la guspira que va accelerar tot el procés de canvi que s'havia anat gestant al llarg dels últims anys fins a acabar amb la fi de la dinastia borbònica i la recuperació, 200 anys després, de l'autogovern de Catalunya. La onada republicana que va recórrer tota Catalunya va passar també per Roses. Aquí, després de les eleccions un republicà, Salvador Marcó i Romañach, arribaria a l’alcaldia de la vila. El 14 d'abril, des del balcó de l'ajuntament, amb la república acabada de proclamar, es dirigiria als rosincs per posar-se al capdavant del canvi i demanar-los que afrontessin amb el màxim civisme i la màxima cohesió els canvis transcendentals que estaven arribant. 

Tot i el precedent de la victòria dels republicans rosincs, liderats per l'alcalde Marcó aquell llunyà 1931, el cert és que des de la transició democràtica mai ERC no ha tornat a tenir a la vila el paper decisiu i majoritari que va tenir anys enrere. Malgrat la gran tasca i la dedicació de molts militants republicans que han demostrat al llarg d’aquests anys, treballant sempre per fer gran a la nostra ciutat el projecte republicà, els resultats electorals dels últims 40 anys indiquen que mai s'ha superat la barrera del 13% dels vots. Molt lluny de les grans opcions majoritàries.

Aquestes dades podrien desanimar-nos i fer-nos resignar a la idea que ERC mai no tindrà a Roses un paper realment protagonista. Però res més lluny d’això. ERC, el 1931, amb 15 dies de vida, va superar totes les expectatives pessimistes i va posar-se al capdavant del gran moviment social que pretenia sacsejar el país de dalt a baix. Doncs ara, el 2014, a les portes de la més gran revolució democràtica de la nostra història, estic convençut que també sabrà situar-se al lloc que li pertoca i ser a l’avantguarda  de la construcció del nostre nou Estat.

I aquí, a Roses, a la nostra ciutat, treballarem també incansablement per constituir, sobre la base de la magnifica feina feta per els que ens han precedit, un projecte que pugui aspirar a majories. No aspirem a ser una crossa, ni un complement, ni un testimoni que observi, amb més o menys passivitat, com es va construint una Roses projectada per altres. Com Marcó fa més de 80 anys, aspirem a liderar el canvi des del municipalisme. Un canvi cap a una Roses de les oportunitats, progressista, oberta, inclusiva, culta, participativa i productiva. En definitiva, aspirem a liderar el canvi cap a la Roses republicana.
Salut i República!