dimarts, 20 de desembre del 2016

Recuperar la sobirania: municipalització

Publicat a L'Empordà el 21/12/2016

Els nostres pobles i ciutats són, encara, l'eina que els ciutadans tenim més a mà per tal de poder influir sobre la realitat que ens envolta. En molts casos és la institució més coneguda, més accessible i amb la que molt dels veïns tenen més relació. És precisament per aquest motiu que les retallades de competències que els municipis han patit al llarg dels últims anys són una indignitat democràtica de primer nivell.

Dotar als nostres consistoris de poder de decisió sobre les estructures de la nostra vida en comú és la via més ràpida per empoderar a la ciutadania. Per desgràcia, el buidatge de competències dels ajuntaments no ha vingut només de les injustes lleis aprovades pel PP, sinó que en alguns casos han estat ells mateixos que han renunciat a la prestació d'alguns dels seus serveis bàsics, cedint aquesta responsabilitat a empreses privades, argumentant una suposada major eficiència econòmica que en la majoria de casos no està ni de lluny demostrada.

Cedir les competències al sector privat, sovint, no parteix d'un estudi detallat dels pros i els contres de les diferents opcions, sinó que respon només a una voluntat d'alguns governs municipals de treure's responsabilitats de sobre. Aquest fet és alarmant pel fet que la presa de decisions sobre els models de gestió dels serveis que entre tots paguem és un dels fets determinants de com serà l'entorn social i econòmic de les nostres ciutats i, per tant, és un factor estratègic. Que aquestes decisions estiguin en mans dels ciutadans i no dels consells d'administració d'empreses és un element de democratització essencial, i els governs que deliberadament converteixen els ajuntaments en simples gestories estan desdemocratitzant les seves institucions.

A això, cal sumar-li que el cost econòmic que pot tenir pels ciutadans pot ser contraproduent. La gestió privada implica introduir en el cost del servei un benefici industrial i un IVA que poden arribar a engruixir la factura fins a un 36%, representa un retorn menor per a l'economia local i ni tan sols està demostrat el seu argument estrella, l'eficiència dels treballadors. Això, deixant a banda els problemes foscos que han afectat corporacions oligopolístiques que controlen la prestació de serveis a moltes ciutats del país.

Tot plegat planteja la necessitat de fer un replantejament a fons d'aquest sistema i posar en marxa la maquinària per tal de remunicipalitzar tots aquells serveis que en el passat varen ser privatitzats de forma sistemàtica i sense massa miraments. La sobirania sobre l'aigua, la gestió de residus, la neteja, les llars d'infants, i la resta de serveis que presten molts ajuntaments han d'anar tornant, a poc a poc, al seu legítim dipositari: la ciutadania.

A Roses viurem, en els mesos vinents, un debat tant interessant com important sobre aquest tema. Caldrà que decidim què fer amb el servei de recollida de residus i neteja viària després que desaparegui Roses Net el desembre de l'any que ve. Nosaltres treballarem perquè el servei retorni als ciutadans. Veurem qui defensa el contrari.

dimarts, 25 d’octubre del 2016

Jusícia històrica

Publicat a l'Empordà el 25/10/2016

La setmana passada el Parlament va anul·lar els consells de guerra duts a terme a Catalunya sota el règim franquista. Una iniciativa que, per a molts, pot semblar d'una lògica inqüestionable, però que no és casual que hagi trigat 40 anys de democràcia a arribar. Les raons que ens han portat a tenir encara deures pendents en matèria de memòria després de quatre dècades, serien dignes de ser estudiades.

Per una banda, tots els intents de construir una memòria democràtica que posés el franquisme i tot el que va representar al calaix dels horrors que li pertoca, han topat amb la reticència d'aquells que, en el fons, no hi han tallat els vincles ideològics i sentimentals. Paradoxalment, es pot considerar que el fet que encara avui existeixin, després de 40 anys, és en si mateix una conseqüència de la falta d'aquestes polítiques de memòria que ells mateixos han bloquejat.

Després, trobem aquells que, malgrat que és innegable la seva condemna personal al franquisme, resten importància, o fins i tot ridiculitzen, les reivindicacions de justícia històrica. A Roses en vàrem tenir un clar exemple quan es va debatre la retirada del títol de fill adoptiu de la vila a Primo de Rivera. Vàrem haver de sentir a dir al ple que aquella proposta era partidista i que generava polèmiques innecessàries. Una banalització del paper de la memòria en la construcció de la societat que, sigui per postureig polític, per falta de reflexió o per ignorància, no deixa de ser francament preocupant que pugui sortir de representants públics teòricament compromesos amb els valors democràtics.

Les reticències d'uns i altres, els que no volen restaurar una justícia històrica que qüestioni els seus orígens, i els que veuen el tema amb una barreja de mandra i desídia, són un element determinant a l'hora d'entendre perquè ens queda encara tant de camí per recórrer.

Només la valentia i la decisió d'aquells que realment estem compromesos amb la causa pot fer que la societat i les institucions avancin en la justícia històrica i la dignificació de les víctimes del totalitarisme. Sigui des de les entitats memorialistes, els diferents espais de reivindicació, els mitjans de comunicació o des de les mateixes institucions, cal actuar de forma decidida i no arronsar-nos davant d'aquells que, sigui per reticència o per desgana, volen mantenir el passat enterrat en una fossa. És amb aquest ferm compromís que aconseguirem recórrer tot el camí que encara ens queda en la dignificació del passat i en la construcció d'una memòria col·lectiva plenament justa i democràtica, pilars fonamentals de la societat sana i moderna que molts anhelem.

divendres, 23 de setembre del 2016

Una República socialment responsable


Publicat a l'Empordà el 20/09/2016

Igualtat d'oportunitats. Un dels conceptes més fonamentals de la teoria republicana. Una societat de ciutadans lliures, implicats en la cosa pública i diferents entre ells, però sense les barreres que els fan desiguals.

La lluita per la República és la lluita per una societat on els ciutadans s'alliberin de totes les tiranies, de totes les dominacions, també d'aquelles que vénen imposades per una desigualtat social que crea ciutadans de segona, per una injusta distribució de recursos o per una realitat socioeconòmica excloent.

És des d'aquesta ferma convicció que hem de lluitar des de totes les institucions per avançar cap a aquesta societat. Molt especialment, des d'aquelles que representen l'essència mateixa de la lliure unió entre ciutadans: els municipis. Les administracions locals i supramunicipals, tenen i han de tenir un paper clau pel que fa al manteniment de la cohesió social i a un repartiment el màxim equitatiu possible dels recursos públics, que permeti garantir una vida digna a tots els seus conciutadans. En definitiva, construir la República des de la base.

En aquesta línia, la Federació Regional d'ERC, conjuntament amb els principals sindicats de la demarcació, UGT i CCOO, va presentar la setmana passada una moció per una administració socialment responsable. Moció que proposa potenciar les clàusules socials i ambientals en els procediments de contractació pública, regular les diverses taxes i preus públics que recapten en concepte del servei que es presten a la ciutadania per potenciar exempcions per a aquelles persones o famílies en situacions vulnerables o donar suport al desenvolupament i el manteniment de les empreses del territori gironí.

Una iniciativa més que els republicans que formem part de les institucions intentarem impulsar per tal d'anar construint, de mica en mica, les institucions que anhelem.

D'aquesta tasca, sens dubte, volem formar-ne part també a Roses i els republicans rosincs no faltarem, de ben segur, a aquesta nova crida a seguir avançant. També a la nostra ciutat proposarem aprovar aquest compromís amb una administració socialment responsable.

dijous, 7 d’abril del 2016

Santa Missa

D'ençà que vaig prometre el càrrec de regidor de la ciutat, tenia molt clar que les tasques que m’havien estat encomanades no eren només votar reglaments i plantejar projectes, sinó que els càrrecs públics tenim també una funció de representació en el sentit més ampli de la paraula. En virtut d’aquesta funció, penso que és apropiada la presència dels representants de la ciutadania en els actes més rellevants de la vila, tant aquells organitzats pel mateix Ajuntament com aquells que sorgeixen de l’organització ciutadana. Actes que serveixen per estimular la vida pública, millorar el contacte entre veïns i fomentar l’esperit cívic.

Un dels actes importants que tenen lloc al llarg de l’any és el tradicional (de fet, ja històric) homenatge a la vellesa de dissabte passat. Un dia per homenatjar aquells rosincs que durant tants anys han treballat i lluitat per tirar endavant la nostra ciutat i que serveix per recordar-nos a tots que aquest sector de població és part essencial de la nostra societat i que, a més d’homenatjar-lo, cal que sigui part activa en el disseny de la Roses actual.

Aquesta jornada de celebració, que per a molta gent és una data assenyalada del calendari, carregada d’emoció i joia, tradicionalment ha estat complementada amb una missa catòlica a l’església de Santa Maria. Aquest costum el trobem també reproduït en altres festes populars de casa nostra, com la festa major.

En el meu cas, no he estat mai una persona creient, i molt menys practicant. No obstant això, tampoc he tingut mai cap problema a assistir a actes litúrgics de qualsevol confessió religiosa. Sempre he pensat que la religiositat i els actes cerimonials que l’acompanyen, agradi o no, són una forma d’expressió de l’espiritualitat de molts dels nostres veïns i, com a tal, mereixen tots els meus respectes. Per aquest motiu, des que tinc funcions representatives he assistit a tots els actes que he pogut de les festes locals, incloent-hi les misses. Sé que hi ha gent que prefereix no fer-ho per temes de consciència, un posicionament que, penso, és també del tot respectable i coherent. També hi haurà qui podrà pensar que assistir-hi sense ser creient és un acte d’hipocresia. És un raonament que entenc, però que no comparteixo. No deixa de ser un acte públic més que se celebra a casa nostra i que representa molts rosincs. Ser-hi present com a representant d’una part d’ells no ho veig com a hipocresia, sinó com una mostra de respecte. I aquesta apreciació també és un tema de consciència.

Ara bé, al que sí que em vaig negar dissabte passat, i tinc intenció de seguir-me negant a fer a partir d’ara, és a assistir-hi atenent al protocol d’un acte oficial de l’Ajuntament, que em reserva un lloc a primera fila com a cap de l’oposició. Vaig anar-hi, i vaig seure en algun lloc disponible, com faig a tots els actes als quals assisteixo.

La missa és un acte organitzat per una congregació religiosa, l’Església Católica, que és la majoritària a la ciutat, sí. I són molts els rosincs que, hi assisteixin o no, s’hi senten representats, sens dubte. Però l’Ajuntament, com a institució laica i democràtica, no pot fer constar com a acte oficial de la ciutat (que, per tant, ha de representar a tots els rosincs) una cerimònia litúrgica d’una confessió concreta. Cal donar tot el suport i ajudar en el que calgui en la seva organització, com s’hauria de fer amb qualsevol altra congregació, però no ha de ser un acte oficial. Algú podrà pensar que és un detall sense importància, però estic convençut que no ho és.

L’Ajuntament que vull, i que crec que la majoria de rosincs volem, té empeltats els valors del respecte i la transversalitat en cadascuna de les seves cèl·lules a parts iguals, i aquest equilibri es fa evident en cadascuna de les seves accions, des de les més petites i simbòliques fins a aquelles realment transcendents. És en l’actitud que una institució pren en detalls com aquest quan es demostra si té o no la voluntat de ser transversal i plural realment interioritzada. I és que ja ho diu l’evangeli: pels seus actes els coneixereu.


Salut i República!

dijous, 10 de març del 2016

La declaració del 29 de febrer

Publicat a El Punt Avui el 05/03/2016

El passat 29 de febrer, el ple de Roses va debatre una moció d’aquelles que seran recordades durant molt temps: decidia sobre el futur de les tradicionals festes amb animals de la festa major.

Només saber-se el resultat de la votació, mitjans de comunicació d’arreu del país se'n varen fer ressò i Roses va passar a la primera pàgina de nombroses publicacions. Això no és la primera vegada que passa, ni de bon tros, però ja feia força temps que només hi sortia per fets dels quals ben poc en podíem presumir. Aquesta setmana, però, tot va ser diferent. La declaració de Roses com a ciutat amiga dels animals va fer que molta gent sentís orgull de veure la seva ciutat als mitjans i, certament, d’orgull no n’anem pas sobrats.

Durant molts anys, Roses ha estat una ciutat que s’ha anat construint amb una alarmant falta d’implicació del gruix de la seva població. La creixent falta de cohesió (que no de convivència) i l’absència de mecanismes institucionals d’empoderament que revertissin aquesta tendència han provocat que la ciutat que s’ha anat esbossant estigui allunyada de l’ideal i de les necessitats de molts dels seus vilatans. L’accés prohibitiu a l’habitatge, el mercat laboral estacional i sectorialitzat, la no potenciació dels tresors patrimonials i històrics, la falta de promoció del teixit associatiu o la progressiva desaparició de tota forma d’oci nocturn són bons exemples de com, de mica en mica, molts rosincs han acabat arribant a la conclusió que aquesta ciutat no respon a les seves necessitats ni encaixa en els valors pels quals es regeixen. Tot això, ha anat generant desafecció i ha minvat, especialment entre les noves generacions, “l’orgull d’ésser rosinc” del qual tant s’havia presumit en el passat.

Recuperar aquest orgull demana fer polítiques per revertir totes aquestes barreres, però això no es pot fer de forma efectiva si no és des del govern. No obstant això, hi ha una altra feina a fer, que és el d’apropar els valors ètics i morals sobre els quals pivota l’Ajuntament als valors del segle XXI pels que es regeixen els ciutadans d’avui en dia. Aquesta tasca és la que, modestament, hem intentat impulsar des del grup municipal republicà en aquests mesos. La lluita contra l'homofòbia, el suport a les entitats de defensa de la llengua, el compromís amb la llibertat d’expressió i de creació artística, la recuperació del patrimoni natural o el foment de la mobilitat sostenible han estat alguns dels principals posicionaments que hem aconseguit que el ple aprovés. Tot això, malgrat que els més tradicionalistes, aquells ancorats en el passat i en la vella política, més preocupats per reivindicar el seu llegat que per construir un futur millor, ens han acusat una vegada i una altra d’estar perdent el temps.

És en aquesta línia que no vàrem dubtar ni un moment quin havia de ser el posicionament del nostre grup respecte de la declaració de Roses com a Vila respectuosa amb els animals. La ciutadania demana que la societat avanci en la línia de fomentar els valors de respecte a la natura i als éssers vius, la cura del medi ambient en totes les seves formes i l'educació basada en el respecte i la convivència responsable amb els animals. En aquest context, les festes amb animals prenen un caire de clar anacronisme i generen rebuig a una gran part dels rosincs. Hauríem preferit que la gent de Roses pogués participar activament en la presa d’aquesta decisió, malgrat que finalment no hi va haver el consens necessari per a fer-ho. Però les nombroses mostres d’alegria i satisfacció fetes públiques després del ple de dilluns, són bona prova que la decisió que es va prendre va contribuir a anar ajustant la imatge de Roses a com volen els ciutadans que sigui.

La declaració del 29 de febrer és un pas més cap a la Roses moderna, educadora, avançada, culta i participativa que pugui tornar a enamorar a tots els rosincs i de la que tots ens puguem sentir orgullosos de formar part. Tot i les reticències, aquesta Roses acabarà arribant, i ho farà empesa per la força de la gent que un dia, tard o aviat, decidirà que vol recuperar el control de la seva ciutat.

dimecres, 10 de febrer del 2016

Animals i identitats

Des de l’estiu passat, amb el famós i polèmic vídeo de la dona desconeguda colpejant el càmera amb un ànec, el debat sobre les festes amb animals ha passat a ser de primeríssim ordre a les tertúlies de Roses.

És un debat complex, que desperta passions a tots els bàndols i que cal ser tractat tenint en compte tots els àmbits que afecta. Per tant, abans d’entrar a afrontar-lo en profunditat cal mentalitzar-se de la necessitat de mantenir el cap fred i no perdre la serenitat. Cal deixar de banda els insults, les criminalitzacions, les sortides de to i tot allò que impedeixi el debat madur i constructiu. Ni els defensors d’utilitzar animals a les festes són uns torturadors, uns salvatges i uns insensibles ni els que defensem el contrari som uns exaltats, uns talibans i uns dictadors.

Però una altra condició que hem de complir abans de debatre sobre festes amb animals és deixar, d’una vegada per totes, de relacionar la posició en el debat amb la identitat de cadascú.

A la nostra ciutat se celebra la festa dels ànecs per festa major des de fa gairebé un segle, sí. Moltes generacions de rosincs han tingut aquesta festa com un dels referents lúdics i festius locals, sí. Ara bé, les tradicions i les festes no deixen de ser una convenció, una decisió presa en un determinat moment de la història per una determinada generació i que ha anat essent assumida i reproduïda per les següents. Però no deixa de ser això, una decisió.

Les decisions que heretem de generacions anteriors són mutables i modulables a les necessitats i la voluntat dels hereus presents, i defensar el contrari és caure en el conservadorisme i l’immobilisme més absolut. Creure que cal repensar tradicions locals com la festa dels ànecs perquè en l’actual format ens dóna una mala imatge com a poble no és ni una traïció a la memòria dels nostres avantpassats, ni una falta de patriotisme local, ni un atac a qui hi ha participat. És una opinió ben respectable, legítima i rosinca. Intentar presentar el debat com una confrontació entre “la gent de Roses”, que defensa la festa, i “la gent de fora” que hi està en contra, no és una simplificació, és falsejar la realitat. Els que defensem que cal revisar aquesta tradició som tant de Roses com el que defensen no fer-ho, i tenim el mateix dret de defensar-ho.

Una cosa semblant passa amb el debat sobre els correbous. Malgrat la coincidència temporal amb el debat sobre la festa dels ànecs (que ningú podrà dir que no és ben catalana) hi ha qui s’obstina a plantejar-ho també en termes identitaris: Els pèrfids independentistes volent-se carregar una tradició espanyola com els correbous (com si no fos també una tradició catalana!). Però en aquest cas tampoc és així, ni de bon tros, i els fets desmunten aquesta teoria per a qualsevol que es pari a analitzar-ho un moment.

El debat ha de ser sobre el fet que tractem: “festes amb animals sí o festes amb animals no?” Intentar desviar aquest debat i portar-ho a un terreny de frontisme identitari és generar un conflicte que no existeix i que ni aportarà res de bo ni ajudarà a resoldre el problema.