divendres, 10 de novembre de 2017

Un breu repàs dels últims mesos

Comencem pel principi. D'on ve el fonament jurídic de tot el que va passar a Catalunya els mesos de setembre i octubre d'aquest any? Doncs dels dies 6 i 7 de setembre. Aquelles jornades, en mig d'un exercici de filibusterisme parlamentari dels grups de l'oposició barrejat amb actituds tavernàries d'alguns diputats, el Parlament va aprovar les dues lleis que obrien el camí cap a la celebració del referèndum el dia 1 d'octubre: la Llei del Referèndum i la Llei de Transitorietat Jurídica. Analitzar aquestes lleis serà bàsic per entendre tot el que vindrà a continuació.

En primer lloc, la Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d'autodeterminació. Aquesta tenia com a principals objectius "regular la celebració del referèndum d'autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya i les conseqüències en funció de quin sigui el resultat". És a dir, regular d'una manera garantista que els ciutadans poguessin emetre un mandat democràtic sobre si calia, o no, establir un nou marc legal a Catalunya, allò que al carrer en diem la República Catalana. Evidentment, això podria entrar en conflicte amb el marc legal vigent, per la qual cosa, la mateixa llei ja contemplava la creació d'un règim jurídic excepcional que preval jeràrquicament sobre totes les normes que hi puguin entrar en conflicte, tal com indica en el seu article tercer.

Un dels punts més importants de la llei és el seu article quart, on diu que "Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n'hi ha més d'afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya". Tot i que és cert que estipula la necessitat de proclamar formalment la independència al Parlament, aquesta frase predisposa que el mandat democràtic que "acciona" el mecanisme de la proclamació no són els vots dels diputats en seu parlamentària, sinó els vots dels ciutadans a les urnes l'1 d'octubre.

I que com es constituïa la República catalana després del dia D? Doncs aquesta era la part que regulava la segona llei, la de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. Una llei que es definia la norma suprema de l'ordenament jurídic català mentre no sigui aprovada la Constitució de la República.

Finalment, malgrat la violència policial, les detencions, les amenaces i les coaccions, l'1 d'octubre es va celebrar el referèndum. La victòria del "Sí" va ser clara, i d'acord amb el que establia la Llei del Referèndum, calia convocar una sessió plenària per declarar formalment la independència. Aquest ple es produeix el dimarts dia 10 d'octubre. Però en aquesta sessió, el President Puigdemont fa un important gest de contenció, no ben vist ni ben valorat per tothom, i demana que se "suspengui els efectes de la declaració d'independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada". El que havia de passar després d'aquesta proclamació dels resultats, el que recull en la llei de Transitorietat, queda en suspens.

Malgrat això, aquesta sessió és el pretext de l'Estat per posar en marxa el mecanisme de suspensió de les institucions catalanes, el famós article 155 de la Constitució. Els dies següents són intensos i segur que fins d'aquí molts d'anys no en coneixerem els detalls. El fet, però, és que després de dues cartes de Puigdemont demanant diàleg a Rajoy i un intent avortat de convocar eleccions autonòmiques, se celebra una nova sessió parlamentària el divendres dia 27 d'octubre del 2017, el mateix dia que el Senat espanyol votava l'aplicació del 155. I què es va votar aquell dia al Parlament? Aquesta és la gran pregunta.

Si repassem la part resolutiva del text votat, veiem que el que acorda el Parlament és "instar el Govern a dictar totes les resolucions necessàries per al desenvolupament de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República". Això és important i lliga amb el que hem dit abans. Qui activa la proclamació NO és el Parlament, som els ciutadans amb el nostre vot. El 10 d'octubre, el President va anunciar la suspensió dels efectes d'aquesta declaració, i el que el Parlament va fer el dia 27 és aprovar solemnement una petició perquè aquests efectes fossin finalment desplegats. És evident que l'aprovació del text simbolitzava, a la pràctica, l'acord de la majoria parlamentària independentista de tirar endavant la independència, un fet de gran transcendència política que bé mereixia tota la solemnitat que va tenir, però, no ho perdem de vista, no va ser un fet jurídicament determinant, ni segons la legalitat espanyola, ni segons la catalana. Tal com la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell va declarar davant del Tribunal Suprem el dia 9 de novembre, es va tractar d'una declaració estrictament política.

A partir d'aquell 27 d'octubre, el Govern va haver de decidir entre iniciar una estratègia de confrontació amb l'Estat amb els funcionaris i els ciutadans pel mig o optar per una estratègia de no confrontació que necessàriament implicava seguir lluitant per enfortir la causa dins de Catalunya i internacionalment havent de fer front a la forta repressió que l'Estat llençaria sobre ells. Les valoracions sobre la decisió que van prendre poden ser moltes. La meva, si voleu que us sigui sincers, és que estem parlant de persones que s'han jugat tot el seu patrimoni i fins a 30 anys de la seva vida per defensar una causa per la qual nosaltres els hi vàrem donar confiança. Que voleu que us digui, per mi, tenen tota la credibilitat per pensar que van decidir el que, de tot cor, creiem millor en aquelles circumstàncies.

dijous, 15 de juny de 2017

La bombolla de l'Ajuntament

Durant el temps que porto a l'Ajuntament, hi ha hagut diverses coses que m'han sorprès. Una d'elles, ha estat una mena de bombolla que sovint manté molts dels seus integrants al marge de la realitat que viu la gent del carrer. És habitual sentir posicionaments que en absolut serien comprensibles per la gran majoria de la gent de la vila. Quin ciutadà que visqui el dia a dia de la ciutat afirmaria que Roses no té un problema amb l'aparcament? O que les associacions tenen el ple suport de l'administració local? O que les dades de població en risc de caure en pobresa són relatives? Tot això són coses que es comenten amb normalitat i plena convicció per part d'alguns, fins al punt d'arribar a fer-te dubtar de si el que estàs equivocat ets tu. Només quan surts al carrer i parles amb la gent és quan recuperes la tranquil·litat i constates, una vegada més, que massa sovint l'Ajuntament actua com un món a part.

Aquest fet es percep també amb la norma no escrita que determinats temes no poden ser tractats, de fet, ni tan sols nomenats, sota pena d'esbroncada i acusació d'insolència. En el ple passat en vàrem tenir una bona mostra, quan l'alcaldessa i el regidor d'Urbanisme varen entendre un comentari sobre qui mana realment al govern com un atac i van desplegar tot l'arsenal, només per gosar plantejar al ple un tema que al carrer és ben present i que tothom té plenament assumit. La seva reacció airada deu voler dir que ells també tenen ben clar (i pobre del qui no ho tingui!) qui mana realment, però que creuen que si no es parla del tema, el problema no existeix. Com dic, una bombolla.

Aquest aïllament dels que regeixen l'Ajuntament provoca, òbviament, un distanciament cada vegada més gran vers els ciutadans. Una realitat que cal canviar. Per una banda, cal fer més pedagogia per acostar la realitat de la institució als vilatans, perquè puguin conèixer els detalls del complex funcionament de l'administració, no fer-ho servir com a barrera amb l'argument de "no entenen com funciona". Així mateix, cal intentar buscar sempre el màxim contacte possible amb la percepció i les preocupacions de la gent, mantenint un peu a la institució i un al carrer, i que això ens esperoni a fer millor la nostra feina, no que ens faci por.

Viure en una bombolla potser és més còmode, sí, però ni és efectiu, ni és valent.

dilluns, 15 de maig de 2017

A mig camí

El 24 de maig farà 2 anys de les darreres eleccions municipals. Arribem a l'equador del mandat, una data significativa que ens dóna una oportunitat idònia per parar un moment i fer balanç abans d'encarar-ne la segona meitat.

Aquelles eleccions varen donar com a resultat diversos titulars: En primer lloc, Els dos partits principals fins aquell moment (CDC i PSC) obtenien els pitjors resultats de la seva història, el nou ple era més divers que mai, amb 7 grups municipals, i ERC tornava a l'Ajuntament amb més força i liderant l’oposició. El govern resultant va ser el que s'esperava: CDC i GDP. Un pacte previsible per la coincidència de visió de poble i d'estratègia de les dues formacions, com també la prioritat i les ànsies de GDP de governar amb els seus socis naturals després de 4 anys a l'oposició. Un govern que seria presidit, almenys sobre el paper, per Montse Mindan, sempre sota l'atenta mirada vigilant i tutelar de Carles Páramo.

Governar en minoria va ser vist amb terror a les files convergents, més acostumades a imposar que a pactar, i això s'ha notat en el balanç d'aquests dos anys. Han estat 24 mesos d'immobilisme absolut, entès com un mecanisme de defensa davant la sensació de la pèrdua, progressiva però imparable, de poder i la por a afrontar debats i negociacions amb altres forces per tirar endavant nous projectes. Aquest enrocament en la política de qui dia passa anys empeny ha desesperat a molts ciutadans, als grups opositors i fins i tot, a vegades, als mateixos socis de govern. Aquests últims cal reconèixer que, malgrat tot, han estat els únics que han aportat algun nou projecte, i això, sumat a una habilitat inesperada per escapolir-se de la foto en els moments espinosos, els ha permès capitalitzar els pocs èxits del govern, com poden ser la ruta de les tapes o les esperades reformes del Carnaval. Tot plegat fa pensar que els segons anys es faran igual de llargs que els primers.

Davant d'aquesta situació, des d'ERC no ens resignem a diagnosticar una situació adversa, sinó que volem oferir-hi una alternativa. Hem treballat per intentar-la explicar, però, per a aquells que hi estiguiu interessants, us animo a tots a venir el 19 de maig a les 8 del vespre a l'Hotel Marina, on farem valoració d'aquests 2 anys de feina a l'Ajuntament i repassarem projectes de futur. Us hi esperem! Continuem el llarg viatge!

dimarts, 18 d’abril de 2017

Oportunitats perdudes

Qualsevol persona que visiti la nostra bonica Vila per primera vegada podrà apreciar, amb un primer cop d'ull, els molts elements característics de què disposem i que són l'enveja de tothom. En pocs llocs del món podem trobar, concentrat en un mateix espai, unes platges paradisíaques, unes postes de Sol de pel·lícula, una oferta gastronòmica de primer nivell, un entorn natural privilegiat i un llegat històric i patrimonial per no acabar-se'l.

Realment, som afortunats de poder gaudir de viure i guanyar-nos la vida en un lloc amb tantes potencialitats. Algunes ens les ha donat l'atzar, altres ens les hem treballat per aconseguir-les, i totes elles fan que cada any milers de persones vinguin a casa nostra per poder-les gaudir.

Aquesta fortuna només és útil si sabem aprofitar-la, i si no deixem passar cap de les oportunitats que ens brinda el nostre entorn. Però, certament, queda encara feina per fer per tal d'optimitzar i aprofitar recursos. Aquesta és una realitat que hem d'assumir en positiu i intentar corregir mirant endavant, sense fer-nos-hi mala sang. A poc a poc, hem d'anar avançant. Ara bé, el que segurament sí que seria desesperant i incomprensible, seria que retrocedíssim en el camí ja recorregut. Per desgràcia, en les últimes setmanes, això és, justament, el que estem fent.

Des de fa anys, es practiquen esports nàutics a les platges del Rastrell, el Salatà i Santa Margarida. Unes platges que es troben just davant de la zona amb la major concentració turística i hotelera de Roses, cosa que ha permès oferir un servei als nostres visitants que lliga de forma gairebé innata amb la nostra badia i que ens dóna identitat com a destí. Han estat molts els hotels, càmpings i propietaris d'apartaments que ho aprofitaven i podien complementar així la seva oferta. El sentit comú diria que la línia a seguir en els pròxims temps havia de ser la de millorar aquests serveis, potenciant l'esport nàutic sense motor i, si fes falta, buscant mesures per integrar millor el seu ús a la zona. No ha estat així.

Sorprenentment, el govern municipal ha pres la decisió d'eliminar tots els esports nàutics de la zona. Una decisió presa amb secretisme, al marge de la majoria del ple municipal i d'esquena a gran part del sector econòmic de la zona afectada. Un nyap de totes totes tant en la forma com el contingut. Difícil fer-ho pitjor.

Amb tot, rectificar és de savis, i encara som a temps de solucionar-ho. S'entreveu complicat que la temporada 2017 sigui recordada com aquella que va servir per avançar en l'aprofitament d'aquest o d'aquell recurs. Una llàstima, la veritat. Però evitem almenys que l'hàgim de recordar com aquella en que, a sobre, vàrem retrocedir.

dijous, 2 de març de 2017

Ciutadania i espais públics

Ara fa uns dies, uns brètols van decidir que la millor manera que tenien de passar un fred vespre d'hivern era trobar com carregar-se el gruixut vidre que forma part de l'entrada del refugi antiaeri de 1937. Una entrada que, més enllà de la seva funció lògica de permetre l'accés a l'antiga instal·lació, està dissenyada i adaptada, juntament amb el seu entorn, per fer funcions divulgatives i donar testimoni d'una part de la història de Roses.

El vidre serà reparat, i aquesta desafortunada acció quedarà en una simple anècdota a la qual, per si sola, no cal donar més transcendència de la que té. Però, malgrat això, sí que, com la poma de Newton, aquest petit exemple banal ens pot ajudar a extrapolar-ne reflexions més generals.

L'espai públic de les nostres viles, especialment aquell que està dotat d'un valor simbòlic, és l'encarnació mateixa de com ens relacionem, com convivim i com ens valorem. Analitzant els espais públics d'una societat podem saber moltes coses de com aquesta s'articula, i veient la forma com els individus interactuen amb aquest espai públic podem saber també quina concepció té aquesta societat, o part d'ella, de si mateixa.

Segurament, qui explica millor aquest lligam entre espai i societat són els sociòlegs Jordi Borja i Zaida Muxí, quan afirmen que "l'espai públic és a la vegada l'espai principal de l'urbanisme, de la cultura urbana i de la ciutadania. És un espai físic, simbòlic i polític".

Partint d'aquesta associació, podem deduir fàcilment que, almenys en part, la falta de respecte i la manca de percepció de valor de l'espai públic d'alguns no deixa de ser un símptoma d'una societat deslligada, on de mica en mica l'excessiva individualització i la poca sensació d'inclusió han anat minvant els valors «d'allò comú».

En aquest context, es més necessari que mai posar la realitat, els dilemes i les limitacions socials sobre la taula quan debatem sobre com millorar la relació entre els ciutadans i l'entorn que comparteixen.

Demà el refugi seguirà al mateix lloc, segurament amb un vidre nou de trinca. De la mateixa manera que ho faran les places, les rambles, els passejos i els parcs infantis de la vila, així com el manteniment i la bona cura que en tenen els treballadors municipals.

Però ens equivocaríem si penséssim que només amb això aquests indrets compliran la seva funció. Els espais públics no són només espais físics, sinó que formen part d'una societat, d'uns ciutadans, d'uns usos, d'unes dinàmiques i d'unes necessitats. Si no ho afrontem tot integralment, estarem deixant la feina a mitges.