dijous, 15 de juny de 2017

La bombolla de l'Ajuntament

Durant el temps que porto a l'Ajuntament, hi ha hagut diverses coses que m'han sorprès. Una d'elles, ha estat una mena de bombolla que sovint manté molts dels seus integrants al marge de la realitat que viu la gent del carrer. És habitual sentir posicionaments que en absolut serien comprensibles per la gran majoria de la gent de la vila. Quin ciutadà que visqui el dia a dia de la ciutat afirmaria que Roses no té un problema amb l'aparcament? O que les associacions tenen el ple suport de l'administració local? O que les dades de població en risc de caure en pobresa són relatives? Tot això són coses que es comenten amb normalitat i plena convicció per part d'alguns, fins al punt d'arribar a fer-te dubtar de si el que estàs equivocat ets tu. Només quan surts al carrer i parles amb la gent és quan recuperes la tranquil·litat i constates, una vegada més, que massa sovint l'Ajuntament actua com un món a part.

Aquest fet es percep també amb la norma no escrita que determinats temes no poden ser tractats, de fet, ni tan sols nomenats, sota pena d'esbroncada i acusació d'insolència. En el ple passat en vàrem tenir una bona mostra, quan l'alcaldessa i el regidor d'Urbanisme varen entendre un comentari sobre qui mana realment al govern com un atac i van desplegar tot l'arsenal, només per gosar plantejar al ple un tema que al carrer és ben present i que tothom té plenament assumit. La seva reacció airada deu voler dir que ells també tenen ben clar (i pobre del qui no ho tingui!) qui mana realment, però que creuen que si no es parla del tema, el problema no existeix. Com dic, una bombolla.

Aquest aïllament dels que regeixen l'Ajuntament provoca, òbviament, un distanciament cada vegada més gran vers els ciutadans. Una realitat que cal canviar. Per una banda, cal fer més pedagogia per acostar la realitat de la institució als vilatans, perquè puguin conèixer els detalls del complex funcionament de l'administració, no fer-ho servir com a barrera amb l'argument de "no entenen com funciona". Així mateix, cal intentar buscar sempre el màxim contacte possible amb la percepció i les preocupacions de la gent, mantenint un peu a la institució i un al carrer, i que això ens esperoni a fer millor la nostra feina, no que ens faci por.

Viure en una bombolla potser és més còmode, sí, però ni és efectiu, ni és valent.

dilluns, 15 de maig de 2017

A mig camí

El 24 de maig farà 2 anys de les darreres eleccions municipals. Arribem a l'equador del mandat, una data significativa que ens dóna una oportunitat idònia per parar un moment i fer balanç abans d'encarar-ne la segona meitat.

Aquelles eleccions varen donar com a resultat diversos titulars: En primer lloc, Els dos partits principals fins aquell moment (CDC i PSC) obtenien els pitjors resultats de la seva història, el nou ple era més divers que mai, amb 7 grups municipals, i ERC tornava a l'Ajuntament amb més força i liderant l’oposició. El govern resultant va ser el que s'esperava: CDC i GDP. Un pacte previsible per la coincidència de visió de poble i d'estratègia de les dues formacions, com també la prioritat i les ànsies de GDP de governar amb els seus socis naturals després de 4 anys a l'oposició. Un govern que seria presidit, almenys sobre el paper, per Montse Mindan, sempre sota l'atenta mirada vigilant i tutelar de Carles Páramo.

Governar en minoria va ser vist amb terror a les files convergents, més acostumades a imposar que a pactar, i això s'ha notat en el balanç d'aquests dos anys. Han estat 24 mesos d'immobilisme absolut, entès com un mecanisme de defensa davant la sensació de la pèrdua, progressiva però imparable, de poder i la por a afrontar debats i negociacions amb altres forces per tirar endavant nous projectes. Aquest enrocament en la política de qui dia passa anys empeny ha desesperat a molts ciutadans, als grups opositors i fins i tot, a vegades, als mateixos socis de govern. Aquests últims cal reconèixer que, malgrat tot, han estat els únics que han aportat algun nou projecte, i això, sumat a una habilitat inesperada per escapolir-se de la foto en els moments espinosos, els ha permès capitalitzar els pocs èxits del govern, com poden ser la ruta de les tapes o les esperades reformes del Carnaval. Tot plegat fa pensar que els segons anys es faran igual de llargs que els primers.

Davant d'aquesta situació, des d'ERC no ens resignem a diagnosticar una situació adversa, sinó que volem oferir-hi una alternativa. Hem treballat per intentar-la explicar, però, per a aquells que hi estiguiu interessants, us animo a tots a venir el 19 de maig a les 8 del vespre a l'Hotel Marina, on farem valoració d'aquests 2 anys de feina a l'Ajuntament i repassarem projectes de futur. Us hi esperem! Continuem el llarg viatge!

dimarts, 18 d’abril de 2017

Oportunitats perdudes

Qualsevol persona que visiti la nostra bonica Vila per primera vegada podrà apreciar, amb un primer cop d'ull, els molts elements característics de què disposem i que són l'enveja de tothom. En pocs llocs del món podem trobar, concentrat en un mateix espai, unes platges paradisíaques, unes postes de Sol de pel·lícula, una oferta gastronòmica de primer nivell, un entorn natural privilegiat i un llegat històric i patrimonial per no acabar-se'l.

Realment, som afortunats de poder gaudir de viure i guanyar-nos la vida en un lloc amb tantes potencialitats. Algunes ens les ha donat l'atzar, altres ens les hem treballat per aconseguir-les, i totes elles fan que cada any milers de persones vinguin a casa nostra per poder-les gaudir.

Aquesta fortuna només és útil si sabem aprofitar-la, i si no deixem passar cap de les oportunitats que ens brinda el nostre entorn. Però, certament, queda encara feina per fer per tal d'optimitzar i aprofitar recursos. Aquesta és una realitat que hem d'assumir en positiu i intentar corregir mirant endavant, sense fer-nos-hi mala sang. A poc a poc, hem d'anar avançant. Ara bé, el que segurament sí que seria desesperant i incomprensible, seria que retrocedíssim en el camí ja recorregut. Per desgràcia, en les últimes setmanes, això és, justament, el que estem fent.

Des de fa anys, es practiquen esports nàutics a les platges del Rastrell, el Salatà i Santa Margarida. Unes platges que es troben just davant de la zona amb la major concentració turística i hotelera de Roses, cosa que ha permès oferir un servei als nostres visitants que lliga de forma gairebé innata amb la nostra badia i que ens dóna identitat com a destí. Han estat molts els hotels, càmpings i propietaris d'apartaments que ho aprofitaven i podien complementar així la seva oferta. El sentit comú diria que la línia a seguir en els pròxims temps havia de ser la de millorar aquests serveis, potenciant l'esport nàutic sense motor i, si fes falta, buscant mesures per integrar millor el seu ús a la zona. No ha estat així.

Sorprenentment, el govern municipal ha pres la decisió d'eliminar tots els esports nàutics de la zona. Una decisió presa amb secretisme, al marge de la majoria del ple municipal i d'esquena a gran part del sector econòmic de la zona afectada. Un nyap de totes totes tant en la forma com el contingut. Difícil fer-ho pitjor.

Amb tot, rectificar és de savis, i encara som a temps de solucionar-ho. S'entreveu complicat que la temporada 2017 sigui recordada com aquella que va servir per avançar en l'aprofitament d'aquest o d'aquell recurs. Una llàstima, la veritat. Però evitem almenys que l'hàgim de recordar com aquella en que, a sobre, vàrem retrocedir.

dijous, 2 de març de 2017

Ciutadania i espais públics

Ara fa uns dies, uns brètols van decidir que la millor manera que tenien de passar un fred vespre d'hivern era trobar com carregar-se el gruixut vidre que forma part de l'entrada del refugi antiaeri de 1937. Una entrada que, més enllà de la seva funció lògica de permetre l'accés a l'antiga instal·lació, està dissenyada i adaptada, juntament amb el seu entorn, per fer funcions divulgatives i donar testimoni d'una part de la història de Roses.

El vidre serà reparat, i aquesta desafortunada acció quedarà en una simple anècdota a la qual, per si sola, no cal donar més transcendència de la que té. Però, malgrat això, sí que, com la poma de Newton, aquest petit exemple banal ens pot ajudar a extrapolar-ne reflexions més generals.

L'espai públic de les nostres viles, especialment aquell que està dotat d'un valor simbòlic, és l'encarnació mateixa de com ens relacionem, com convivim i com ens valorem. Analitzant els espais públics d'una societat podem saber moltes coses de com aquesta s'articula, i veient la forma com els individus interactuen amb aquest espai públic podem saber també quina concepció té aquesta societat, o part d'ella, de si mateixa.

Segurament, qui explica millor aquest lligam entre espai i societat són els sociòlegs Jordi Borja i Zaida Muxí, quan afirmen que "l'espai públic és a la vegada l'espai principal de l'urbanisme, de la cultura urbana i de la ciutadania. És un espai físic, simbòlic i polític".

Partint d'aquesta associació, podem deduir fàcilment que, almenys en part, la falta de respecte i la manca de percepció de valor de l'espai públic d'alguns no deixa de ser un símptoma d'una societat deslligada, on de mica en mica l'excessiva individualització i la poca sensació d'inclusió han anat minvant els valors «d'allò comú».

En aquest context, es més necessari que mai posar la realitat, els dilemes i les limitacions socials sobre la taula quan debatem sobre com millorar la relació entre els ciutadans i l'entorn que comparteixen.

Demà el refugi seguirà al mateix lloc, segurament amb un vidre nou de trinca. De la mateixa manera que ho faran les places, les rambles, els passejos i els parcs infantis de la vila, així com el manteniment i la bona cura que en tenen els treballadors municipals.

Però ens equivocaríem si penséssim que només amb això aquests indrets compliran la seva funció. Els espais públics no són només espais físics, sinó que formen part d'una societat, d'uns ciutadans, d'uns usos, d'unes dinàmiques i d'unes necessitats. Si no ho afrontem tot integralment, estarem deixant la feina a mitges.