Presentació de la candidatura a les primàries per encapçalar la llista d'ERC a les eleccions del 2019

Assemblea local d'ERC Roses del 21/04/2018

Ara fa ja 5 anys que vaig arribar a la presidència de la Secció Local, i 4 que vaig ser nomenat candidat a l'alcaldia per primera vegada. Sovint m'agrada fer l'exercici de comparar com estava el partit a nivell local aquell 2013 i com estem ara. En aquell moment, la Secció Local comptava amb 16 militants i 31 amics, no tenia representació pròpia a l'Ajuntament (tot i que tenia un acord amb GDP) i les reunions les fèiem al local que ens deixava l'Esteve Palou, al qual mai no estarem prou agraïts, al C/ Gravina. Avui, ERC Roses compta amb prop de 50 de militants i més de 100 amics, tenim un Grup Municipal de 4 regidors que lidera clarament l'oposició a l'Ajuntament i tenim també una important infraestructura, començant per aquest local.

Quan penso en aquells inicis, penso, en primer lloc, com d'important va ser la feina de tota la gent que ja formava part de la Secció Local abans d'aquella data. Feina que fèiem en un moment molt i molt més complicat i venint de circumstàncies molt més dures. Ara sembla que sigui una altra vida, però els que hi érem recordem molt bé les crisis que varen suposar les escissions de Reagrupament i Solidaritat Catalana l'any 2010 i el pas de qui llavors era el candidat local d'ERC, en Marc Danés, a CiU l'any 2011. En primer lloc, per tant, cal agrair la feina que va fer (i que segueix fent) gent com en Carles Trias, l'Agnès Fàbregas, en David Campà, en Manel Donat, en Baldiri Portell, l'Ivan López o l'Emili Salellas.

A l'inici d'aquesta etapa, s'hi varen sumar gent nova que va ser determinant en aquells inicis, i sense els quals difícilment la màquina hauria pogut començar a funcionar. Vull recordar aquelles primeres reunions amb la Vero Medina, en Gerard Teixidó, l'Albert Moreno, la Clàudia López, en Sergi Trinidad o l'Ariadna López. Amb ells vàrem començar un viatge al qual s'hi sumarien ràpidament noves cares que després serien crucials a la gran cita que teníem per davant, les eleccions municipals del 2015. Va ser molta la gent que va fer créixer la criatura, però voldria destacar especialment l'equip de coordinació que va fer una tasca titànica preparant el programa i executant la campanya. Un equip que va invertir una quantitat ingent d'hores i que va suportar una pressió que només els que hi érem sabem. Un equip del qual formaven part, a més d'en Gerard i la Vero, l'Èric Ibáñez, la Júlia Bolea, l'Albert Torrà, en Gerard Olivé i l'Alba Gómez.

Deixeu-me també fer una referència necessària i justa, a tota la resta de la gent que va acceptar formar part d’aquella candidatura. A part d’alguns dels que ja he mencionat, varen figurar en aquella llista en David Palós, en Joaquim Buscató, la Rosa Faixó, en Mustafa El Karrouchi, la Raquel Díaz, l’Helena Thomas, la Judit Bosch, en Miquel Torres, l’Anna Donat, la Rosa Mari Gabarró, l’Enric Roma, en Francesc Xavier Calatayud i en Joan Pujol. 

L'aportació de tota aquesta gent ens va permetre assolir un resultat històric. Fins al juny del 2015 (deixant de banda el mandat 2011-15, amb l'acord entre GDP i ERC que va donar com a resultat dos regidors que, de fet, sempre van deixar clar que no actuarien en representació del partit) en els 26 anys d'història d'ERC Roses només tres persones havien ocupat el càrrec de regidor republicà: en Ramon Pujol (1991-2005), en Marc Danés (2005-2011) i en Fèlix Llorens (entre els mesos d'abril i juny del 2011). El 14 de juny del 2015 fins a quatre noves persones prenien possessió dels seus càrrecs al consistori en representació d'Esquerra Republicana. Va ser una gran fita.

En aquests anys, cal destacar que el Grup Municipal ha funcionat excepcionalment bé. S'ha construït un equip cohesionat, treballador, compromès i que ha sabut evolucionar i créixer amb el pas dels mesos. Una feina que ha estat recolzada, de forma determinant, per una executiva local que en tot moment ha donat suport al Grup Municipal, nodrint-lo de projectes, facilitant la logística i mantenint un contacte més directe amb el carrer. A més de l'equip que he citat abans, al llarg d'aquest temps n'han format part també, en diferents etapes, la Fany Poza, la Mar León, l'Anna Molist, la Montse Franch i l'Alba Esteve. I, tot i no formar-ne part directament, cal destacar la gran aportació i l'enorme suport que ha suposat la feina del company Xavi Gorro, que ens ha permès desenvolupar una activa i prolífica activitat comunicativa.

Ha estat un mandat d'oposició i, per tant, ha tocat fiscalitzar i, sovint, enfrontar-nos a iniciatives del govern que no crèiem correctes. N'han estat bons exemples el cartipàs municipal, la gestió de les empreses públiques, el pla local de joventut, la reforma de plaça Catalunya, el Pla d'Usos de Platges o la construcció d'un tanatori privat i sense crematori.

Però la feina que hem desenvolupat estic molt content de poder dir que, malgrat estar a l'oposició, no s'ha limitat només a retrets i crítiques cap a l'acció del govern, sinó que també ha estat constructiva i ha donat alguns fruits concrets. Permeteu-me destacar alguns fets com ara la reforma del ROM, que permet a ciutadans i entitats participar directament al principal òrgan de govern local; la bonificació l'IBI per a famílies monoparentals; la participació activa a la campanya "No puc esperar", per millorar la vida de les persones afectaves per malalties intestinals; la bandera de l'arc de Sant Martí del col·lectiu LGTBI a l'entrada de la vila en dates assenyalades; la creació de la borsa municipal per a compartir cotxe; la instal·lació de pipicans; la revocació del títol de fill adoptiu al dictador Miguel Primo de Rivera o la propera restauració del patrimoni de l'antiga cooperativa a agrícola.

Però, per sobre de tot, permeteu-me destacar dos dels temes que hem tractat que crec que han estat, pot ser, els més transcendents: El primer és la declaració de Roses com a Vila amiga dels animals, que posava fi a l’ús d’essers vius en esdeveniments lúdics, una fita que va ser complexa, que va trobar fortes oposicions, però que ha permès restaurar el nom de la nostra ciutat, molt tocat per les polèmiques dels anys 2014 i 2015, així com fomentar els valors de la convivència cívica i responsable amb els animals. Aquesta va ser, pot ser, la votació més tensa i més mediàtica del mandat, i som conscients del pes de la decisió. Però crec que vàrem prendre la millor decisió possible, i estic convençut que el temps i la història recordaran el 29 de febrer del 2016 com una data en la que vàrem donar un importantíssim pas endavant com a societat. 

El segon tema que vull destacar és la votació del conveni pel cas Royal Marine. Era un cas urbanístic que venia de l'any 2003, que amenaçava d'obligar l'Ajuntament a fer front a l’enderroc d'una planta sencera de l'edifici de Santa Margarida. Una situació que hauria comportat un cop realment demolidor a les arques municipals. L'Ajuntament va arribar a un acord amb la part demandant per evitar l'execució d'aquesta sentència a canvi del pagament d'una indemnització de prop de 2,2M€ a través d'un conveni que es va votar al ple a mitjans del 2016. Era una situació idònia per rentar-nos les mans, recordar que nosaltres no teníem cap responsabilitat en el tema i obligar al govern a cremar-se en solitari. De fet, vull recordar que tant PSC, com el PP, com C's, també afirmaven en privat que era la millor opció, però de cara a públic varen decidir amagar-se i no votar-lo. Però nosaltres no. No ho vàrem fer. Vàrem creure que el conveni era el mal menor, i així ho vàrem dir. Tot i que electoralment no era, ni de lluny, la millor opció, hi vàrem donar suport. I estic content que ho féssim. Perquè demostra com som, com treballem, com entenem el servei públic. En tot allò que serveixi per ajudar al nostre poble, nosaltres hi serem, en qualsevol àmbit i en qualsevol circumstància.

Tot aquest pòsit crec que ha de tenir continuïtat i fer un salt endavant en el proper mandat. Avui sóc aquí per demanar-vos la vostra confiança per seguir liderant aquest projecte, i per encapçalar la candidatura a les eleccions municipals del 2019. Proposo una candidatura fonamentada en la feina que hem començat a fer, i que es complementarà amb les línies que marca el pla de treball que vàrem aprovar en assemblea el passat 20 de gener d'enguany. Proposo formar un equip que agafi tota l'experiència acumulada i la complementi amb nou talent i nous perfils que ens facin encara millor. Proposo treballar per construir una candidatura transversal, que representi al màxim possible la societat a la qual ens adrecem, i proposo també que prenguem el compromís d'intentar presentar el millor equip de govern possible per a la nostra vila.

Això és el que us proposo, i si em doneu, de nou, la confiança necessària em comprometo a treballar per intentar fer-ho possible. Crec que tenim l'oportunitat davant nostra de fer un nou pas endavant, de conquerir noves fites històriques, i tinc ganes d'intentar conquerir-les. Seguim avançant junts i demostrarem que el temps, la feina i passió no tenen cap límit. Endavant, i visca Roses!

El llarg viatge continua

El maig de 1942 August Pi i Sunyer escrivia des de l'exili de Caracas: "enyorem, ara i sempre, el mite de Roses. No s'hi pot fer res amb els impulsos afectius i emocionals... Qui pogués ser-hi! (...)".

El nostre petit trosset de món ha esdevingut durant generacions un referent per a moltíssima gent. Un lloc on ser feliç i per sentir-se càlidament confortat en ser a casa. Ho ha estat, evidentment, per tota la gent que ha nascut i crescut veient aquestes muntanyes regades pel mar, per tots aquells que sentim la imatge de la badia com una part més del nostre àlbum de records d'infantesa. També per tots aquells que hi han arribat procedents de llocs escampats arreu del món, buscant una nova vida. I ho ha estat també per tots aquells que han escollit passar temporades de vacances o desconnexió en un indret paradisíac incomparable com el nostre. La família Pi-Sunyer em sembla una bona síntesi de totes aquestes persones, i les paraules que August ens va deixar escrites des del seu exili, una magnífica manera d'expressar els sentiments que en totes elles desperta aquest poblet de la Costa Brava.

Roses, d'alguna manera, és patrimoni de moltíssima gent que se la sent seva, si més no emocionalment, i això la fa gran, molt gran. Per aquest motiu, tenir l'oportunitat de col·laborar, encara que sigui modestament, al seu progrés i al benestar de la seva gent, suposa un orgull i un honor difícil de poder posar negre sobre blanc.

Ara fa just quatre anys, l'assemblea local d'Esquerra Republicana em va donar aquesta oportunitat en escollir-me per encapçalar la seva candidatura municipal i, des d'aleshores, m'he esforçat per intentar aprofitar-la al màxim.

La primera tasca va ser la d'intentar entrar a l'Ajuntament amb el màxim de força possible, cosa que passava per entregar-se a construir un projecte sòlid i eficient i, al mateix temps, comunicar-lo amb una campanya engrescadora. Aquest objectiu va ser solventat amb un resultat satisfactori, i ens permetia passar a la següent pantalla, la que més temps ens ha ocupat: saber ser útils des de dins les institucions, amb la dificultat afegida de ser-ho des de l'oposició.

En aquests anys, el primer que cal destacar és que el Grup Municipal ha funcionat excepcionalment bé. S'ha construït un equip cohesionat, treballador, compromès i que ha sabut evolucionar i créixer amb el pas dels mesos. Cada regidor s'ha encarregat d'una sèrie d'àrees concretes, i amb aquest repartiment hem pogut fer una tasca de fiscalització i presentació d'alternatives en el conjunt de l'activitat municipal. Una feina que ha estat recolzada, de forma determinant, per una executiva local que en tot moment ha donat suport al Grup Municipal, nodrint-lo de projectes, facilitant la logística i mantenint un contacte més directe amb el carrer.

Fent un repàs telegràfic, la nostra línia de treball s'ha centrat, en primer lloc, a defensar la necessitat de posar les persones en el centre de la política municipal. Les dades canten per si soles, i els problemes socials que pateix molta gent han de ser una prioritat del conjunt d'iniciatives que s'impulsi des de l'Ajuntament. Paral·lelament, hem treballat per a l'impuls econòmic local, afavorint la dinamització del teixit comercial, l'aposta pel 2.0 i fomentant l'aprofitament de recursos com el patrimoni històric, l'entorn natural i l'oferta esportiva per atreure noves formes de turisme. També ha ocupat gran part del nostre temps la promoció de la qualitat ambiental i la sostenibilitat urbana. Tot plegat, sense oblidar mai el compromís en generar les eines necessàries perquè els ciutadans puguin empoderar-se i incidir el màxim possible en el conjunt de polítiques públiques.

No puc acabar aquest resum sense fer referència als importants moments polítics que hem viscut com a part del nostre país al llarg d'aquests anys, des del 9N del 2014 fins a les eleccions del 21 de desembre del 2017, passant per l'injust empresonament dels líders polítics catalans. Malgrat els insistents intents d'alguns, Roses ha estat sempre al costat de les institucions del país en tot aquest temps. En aquest sentit, hem estat sempre, i seguirem estant en el futur, al costat de tots aquells que es conjurin a restar sempre amb la democràcia i la llibertat.

La valoració de l'experiència és, en conclusió, molt positiva. Hem iniciat un camí motivador i amb horitzons a molt més llarg termini, i el tracem amb un gran equip humà que permet mantenir grans aspiracions. Tenim encara un llarg recorregut davant nostre, i tinc ganes i plena voluntat de seguir col·laborant a tirar-ho endavant i afrontar les noves etapes.

Aquest dissabte, l'assemblea local escollirà la persona que encapçalarà la candidatura a les eleccions de l'any que ve, i demanaré la confiança per poder seguir desenvolupant aquesta responsabilitat. Vull poder seguir treballant quatre anys més pel "mite de Roses" del que parlava Pi i Sunyer. Per aquesta vila estimada per tants i que molts volem més pròspera. Espero seguir-ho fent durant els propers quatre anys, i espero fer-ho des de les noves etapes que ens esperen en el camí. El repte és gran, però la voluntat és immensa. El llarg viatge continua, i no es pot aturar. Seguim!

Habitatge

Publicat a la Veu el 15/04/18

En el ple passat, l’Ajuntament va aprovar una moció presentada per UMdC, a la qual ERC ens vàrem sumar des del primer moment, per impulsar la redacció d’un pla local d’habitatge. Aquest pla necessàriament haurà de ser gran consens perquè sigui útil i efectiu a llarg termini. Com que els grans consensos es construeixen a partir de premisses comunes entre tots els actors, podem començar per una reflexió que segur que serà compartida per a tothom: l'habitatge és un bé de primera necessitat per a qualsevol persona, sense el qual molt difícilment pot aspirar a assolir el nivell de realització personal i qualitat de vida mínima a la qual tothom ha de tenir dret.

Aquest principi bàsic pot ser la base perfecta per a construir un pla d'habitatge amb fonaments sòlids. Aquest inici ens conjura a assumir que l'accés de tots els ciutadans a un habitatge digne i amb condicions acceptables ha de ser un bé social a protegir mitjançant polítiques i regulacions públiques, que necessàriament hauran de tenir clar que altres drets i béns jurídics legítims, com l'obtenció de beneficis econòmics, han d'estar-hi supeditats.

Com a tota política pública, les polítiques locals d'habitatge són definides a partir d'un context demogràfic, econòmic, polític, social i cultural. Aquest context ha estat objecte de profundes i ràpides transformacions en els darrers anys donant lloc a un veritable canvi de paradigma en la forma d'intervenir sobre l'habitatge. És previsible que això mateix passi en els pròxims anys, la qual cosa ens porta a tenir present una nova premissa: El consens i la planificació han de ser adaptables a una realitat canviant.

El futur pla d'habitatge, doncs, haurà de fer una a diagnosi correcta i acurada de la nostra realitat i, a partir d'aquí, contemplar les mesures que serveixin per a garantir l'accés de la gent a un habitatge digne a la nostra ciutat. La inversió en la compra d'habitatges socials, la masoveria urbana, polítiques de promoció de la rehabilitació, bonificacions socials sobre l'IBI, sancions a habitatges buits o incentius per a la cessió a borses d'habitatge social són possibles respostes que podem impulsar. Així mateix, tindrem també la feina de fer-ho establint com reaccionarem quan la realitat canviï i com prendrem les decisions necessàries sense comprometre la unitat d'acció i el consens.

Visita a Estremera

Publicat a l'Empordà el 10/04/18

Quan arribes a Estremera, el primer que et crida l'atenció és el paisatge que l'envolta. Una extensió gairebé infinita de terra seca, gairebé com un desert. Realment, està al mig del no-res. És inevitable quan et vas acostant amb cotxe imaginar per un moment la sensació d'algú que s'hi acosta amb la certesa que aquell serà el paisatge que veurà durant molt i molt de temps. La sensació d'aïllament, de distància amb la teva gent, de solitud que has de sentir des d'allà.

Quan vàrem decidir anar fins a la presó, ja sabíem que les normes del règim penitenciari no ens permetrien veure els presos polítics. Però, malgrat tot, sentíem la necessitat de ser-hi a prop. Potser perquè així sentíem que podríem transmetre les nostres forces i les nostres energies amb més intensitat. D'alguna manera, és un gest que teníem la necessitat de fer per demostrar al món i a nosaltres mateixos que ni els oblidem d'ells ni normalitzant la situació.

En aquella presó hi ha cinc persones innocents tancades per les seves idees polítiques: Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Josep Rull, Raül Romeva i Jordi Turull. Que se sumen a les dues que hi ha a Soto del Real (Jordi Cuixart i Jordi Sánchez) i les dues d'Alcalá-Meco (Dolors Bassa i Carme Forcadell). Una ignomínia democràtica que quan et trobes allà, envoltat de camps i a pocs metres dels afectats per aquesta repressió, se't fa més evident i més esgarrifosa que mai.

El cap de pocs minuts de ser allà, un home es va apropar a nosaltres. El primer moment, vaig pensar que seria un policia que desaprovaria la nostra presència allà o ens obligaria a marxar, però no... Era un periodista de la revista digital Contexto, amb seu a Madrid i que s'ha fet famosa aquestes últimes setmanes per publicar l'article d'un funcionari del centre penitenciari que s'indignava per la presència de presos polítics a les seves instal·lacions. Ens va demanar si podíem fer unes declaracions pel seu mitjà.

Vaig creure que el més oportú seria aprofitar aquesta petita finestra per poder arribar a la bona gent de l'Estat per fer una crida a què la indignació dels que patim directament la repressió cal que es faci extensiva a totes les persones amb sensibilitat progressista i democràtica d'arreu de l'Estat. El que està passant avui a Estremera pot semblar que afecta només els independentistes, però en realitat comença a afectar a altres col·lectius com a cantants, artistes o tuitaires, alguns dels quals entraran també a la presó en els pròxims dies. D'aquí a poc pot afectar a qualsevol altre.

Els poders autoritaris, quan es desboquen, surten dels límits del respecte a la democràcia i als drets fonamentals, no tenen aturador, ni poden ser controlats fàcilment. La vergonya de tenir líders polítics democràtics a Estremera no ha de ser la vergonya de Catalunya, sinó la vergonya de la democràcia. Cal que ens esforcem perquè aquesta realitat sigui entesa per tothom, i perquè tots els demòcrates de Catalunya i de l'Estat entenguin que això ja no va només d'independència, sinó de llibertat. La llibertat de tots.